divendres, 20 d’abril de 2007

La censura prèvia és espantosa

Perfil d'en Salvador Sostres

En Sostres era conscient que qui més qui menys tots teníem una imatge seva al cap, uns prejudicis, creats a partir dels seus articles a l’Avui, i nosaltres estàvem preparats per enfrontar-nos amb aquest Sostres. Ell, però, bé per l’experìència acumulada (malgrat la seva joventut) o bé per l’amistat que l’uneix amb el nostre tutor, venia mentalitzat, preparat, per a un ambient que podia ser fàcilment hostil, i és per això que només entrar per la porta es va mostrar com un home afable, disposat a satisfer els nostres precs i preguntes i per sobre de tot a dur-nos al seu terreny, un terreny on la hostilitat no hi tenia cabuda, i ho va fer de tal manera que la gran majoria de nosaltres no ens en vam adonar. I els que sí, es van sentir incapaços de trencar el seu escut. D’aquesta manera en Sostres es va fer amb el control, explicant-nos què en pensava del periodisme, de com havia arribat a ser escriptor i fins i tot alguna anècdota personal. La veritat és que es va avançar a moltes de les preguntes que ens havíem preparat, forçant-nos a improvisar i a sentir-nos encara més perduts. I en sorgir una pregunta una mica punyent, en Sostres va decidir canviar radicalment el to, i picar-nos la cresta. Un cop guanyada la nostra confiança, va decidir desfer-se de l’escut, de la bondat, i dir-nos el que realment pensava, el seu jo.

Entrevista

Es considera periodista, vostè?
No. No ho sóc i per tant no me’n considero.

Però va començar la carrera, no és així?
Si, vaig fer primer a l’Autònoma, però vaig plegar. No m’ensenyaven res de nou i creia que el nivell del professorat era molt baix...

Fins i tot més baix que el seu?
Em referia a que molts professors eren uns fracassats, a que no treballaven en cap mitjà de comunicació significatiu.

Així doncs li penjaré el cartell d’escriptor, li sembla bé?
I tant! Jo sóc escriptor, i em ve de lluny....

Perdoni, com de lluny?
Des dels onze o dotze anys, a l’escola. Vaig començar a escriure contra el professor de mates, també en contra d’altres, i els articles creaven opinió entre els professors i també entre els alumnes.

Vaja, que de petit ja creava controvèrsia...
Una cosa és la controvèrsia i l’altra és l’opinió. Sovint els articles es penjaven als plafons i la gent de l’escola opinava, però jo no ho feia per crear controvèrsia ni conflicte... Els conflictes els fan els altres.

Tan sols per sentir-se bé?
Sí. Quan escrivia ho feia sobre el que pensava en aquell moment, i ho feia per sentir-me realitzat. És clar que la base de l’article, com he dit, era anar contra el professor.

Tornem al cartell d’escriptor... què el fa ser bo?
La mirada. Crec que és una de les coses més importants.

I vostè la té, és clar.
Intento mirar si l’escena que tinc al davant pot ser o no un article. La literatura ens acaba deformant sempre, acabes convertint la vida en literatura.

Sobre què escriu ara? En què s’inspira?
Ara mateix el fil conductor dels meus articles és la meva sensibilitat. Sóc jo.

Ha de ser valent per escriure de vostè mateix, de la seva vida privada...
Tampoc sóc tan valent, no cregui. Ho sóc per escriure coses de qui no comparteixo l’opinió, però no per fer-ho de qui realment m’importa. Als meus articles parlo de les coses de la meva vida que no m’interessen. D’allò o d’aquells que estimo, que m’importen, no n’he parlat mai.

El motiu?
Que ens afecten més els éssers estimats que els desconeguts.

Es posa uns límits doncs...
El gran enemic de la llibertat d’expressió són les persones que estimes, així que només em poso límits pel que fa a la meva vida privada. Penso que la censura prèvia és espantosa. Quan vull escriure sobre un fet, ho faig sense pensar-m’ho dues vegades...

I això no li ha dut problemes?
Doncs la veritat és que si, hi ha gent que no accepta bé les crítiques...

Que li han comportat problemes judicials...
Si, una cosa porta a l’altra. M’he deixat uns 42000€ en advocats, demandes... Escriure és posar-se en problemes.

Però segueix en la mateixa línia...
Clar. He arribat a un pacte amb el director de l’Avui, jo escric el que vull i ell publica el que vol. Les persones no canvien. Canvien les històries.

Vostè té detractors, però també molts seguidors que li tenen respecte...
El respecte te’l guanyes amb el temps, i amb el respecte et guanyes un marge de llibertat. Crec fermament que un ha d’estar disposat a defensar el seu petit espai personal...

Que en el seu cas és...
Laboralment?

Sí, pel que fa a la seva professió...
Doncs a part de la meva columna a l’Avui escric en un diari electrònic, El Singular Digital, i al meu bloc personal, on hi col·laboren amics meus.

Hi escriu diàriament?
Si, a tots tres llocs, que és molt, però al final t’hi acostumes. Tenir una columna és un deure, una obligació, i el resultat final depèn d’un mateix, de la nostra humanitat.

Un consell pels futurs periodistes, o escriptors, com vulgui.
Que el que val és el caràcter, i no l’estil. S’han de forjar a ells mateixos. Per fer les coses ben fetes cal una implicació i tenir idees.

Està bé...
Com també és important que no oblidin mai qui són i com volen anar pel món. És importantíssim que es construeixin la seva pròpia realitat.

Perdoni, una realitat pròpia?
Exacte. La realitat se la crea un mateix. Què és la realitat? Actualment voler ser objectiu i realista és ser imbècil. Cal tenir clar quin és el preu i l’ambició de cadascú.

Abans ha fet esmena als mitjans de comunicació electrònics. Què en pensa?
Que estan molt mal pagats. Però hi escric el que vull, el que penso. Donen molta llibertat, sobretot si parlem dels blocs. Hi ha molt de talent als blocs, i talent català.

1 comentari:

Anònim ha dit...

mira... buscant montserratí al google el que he trobat! al salvador sostres alguna vegada havia vist el programa les nines... i bé anb un objectiu similar al Polónia... però no exactament.. no c
La imatge que tenía una mica dolenta del Salvador Sostres després de llegir la entrevista... alguna cosa ha degut canviar...
felicitats pel blog