dissabte, 24 de març del 2007

“L’estatut dels universitaris: el més retallat”

Subtítol 1: “DESINTERÈS: Els joves mostren més interès per la política internacional que per la catalana”


Subtítol 2: “NACIÓ: Els termes ‘nació’ o ‘identitat cultural’ passen desapercebuts en el jovent”


Subtítol 3
: “MITJANS: La majoria dels entrevistats no llegeixen premsa de pagament. Prefereixen la TV o la premsa gratuïta”


Destacat 1: “Cap dels 30 joves entrevistats no coneixen les propostes principals del nou Estatut”


Destacat 2: “Carles: “Encara no l’he llegit, l’estatut. Però ja t’aviso que no m’interessa gaire. Jo no vull un estatut, vull un estat”

dimecres, 14 de març del 2007

Les vides d'Agustí Centelles


Un dels pilars de la història del fotoperiodisme català és Agustí Centelles (1909-1985). Concretament, de la II República, la Guerra Civil Espanyola i el període de postguerra, essent comparat amb Robert Capa, un dels millors periodistes de guerra. Centelles va néixer a València el 1909 i es va criar a Barcelona. Amb setze anys ja treballava als tallers d’El Día Gráfico, on ell mateix diu que el fet d’observar fotografies d’arreu del món el va moure a renovar la seva feina, deixant per a la posteritat un munt de fotografies on va captar com ningú la força d’aquells esdeveniments i on va deixar continguda bona part de la nostra memòria visual. Ajudat de la seva petita càmera Leica, anava dia rere dia al front bèl·lic (Aragó, Barcelona...) i tornava per lliurar el material als diaris. Amb la derrota de la República, va patir l’exili (camp de concentració de Bram, prop de Carcassona) però va endur-se amb ell un gran tresor: una maleta plena de negatius que podien resultar comprometedors pels republicans si queien en mans franquistes, i que va deixar a càrrec d’uns amics de Carcassona, sense poder recuperar-los fins el 1976. Abans, però, va decidir tornar a Barcelona on després de lliurar-se a les autoritats i ser jutjat (1946), no va poder exercir més de fotoperiodista i va encetar una nova etapa en la seva vida: la de fotògraf industrial i publicitari. El 1984 va rebre del Ministeri de Cultura el Premio Nacional de Fotografía.

Gran part d’aquesta obra es troba en l’exposició Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985 al Palau de la Virreina de Barcelona, que va obrir les portes el dia 4 de novembre de l’any passat i romandrà oberta fins el 18 de març del present any, després d’una moratòria de gairebé quinze dies degut al seu èxit. Amb un preu general de 3€ i una reducció a 1.75€ per universitaris, l’exposició es troba dividida en dos espais independents amb un total de 24 sales, on cada espai representa un ambient, una vida de Centelles: una com a fotoperiodista i l’altra com a fotògraf.

Al primer espai hi trobem unes sales amb poca llum, unes amb colors freds (verds, grisos, blaus...) que donen sensació de tranquil·litat a les sales d'introducció a Centelles, en contrast amb els colors vius (vermells, granes...) de les sales on es mostren fotografies de guerra, totes elles acompanyades d’un fil musical que, de tan trist i pausat, calma l’espectador fins al punt d’aïllar-lo del món exterior. En aquest espai hi trobem des d’objectes i fotografies familiars fins a Googlegrames de Fontcuberta, passant per retrats de personatges com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Andreu Nin, mosaics amb els esports, fires, espectacles o diades de l’època i, és clar, instantànies de la II República, la Guerra Civil i el període d’exili. Al segon espai, en canvi, l’ambient ens torna al món contemporani. Molta més llum i uns colors molt vius contrasten amb la primera part de l’exposició. Aquí es pot observar el seu treball com a fotògraf industrial i publicitari, fent fotografies per Ducati, Chupa-Chups o Siemens per destacar-ne algunes.

Durant la plaent visita, vaig recollir les opinions de diferents visitants i vaig constatar que, com l’exposició, es troben dividits en dos grans grups representats per dos amics ben diferents: d’una banda, els que diuen com en Ramon que “tenia interès en veure en persona la seva obra. Havia vist cartells i no he dubtat en venir. M’interessa molt la part bèl·lica” i d'altra banda gent que com en Carles diu que “trobo molt interessant l’exposició però, creu-me, la part publicitària és molt més bona (riu)”. També hi ha gent que hi posa opinió personal, com l’Anna, que diu: “Estaria bé si més gent fes un exercici per mantenir viu el que hauríem d’haver après per sempre. Em sap greu que la nostra vida actual sigui tan fútil, superficial i tots juguem a ser esclaus... l’anarquisme encara viu!”.

1937: Bombardeig sobre Lleida; mort de Pernau


El dos de novembre del 1937 el bàndol franquista va llançar més de 13.600 quilos de bombes sobre la capital del Segrià. Es calcula que hi van morir més de dues-centes persones, però el nombre exacte és una incògnita per la desaparició del registre a la postguerra.

Aquells dies, a Lleida, s’hi trobava Agustí Centelles amb la seva Leica, disposat a immortalitzar aquella desgràcia. Dit amb paraules seves, escrites en una sala de l’exposició: “Quan el reporter gràfic té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquell cas que va ser terrible. Veus aquell espectacle i comences a reaccionar i vomitar indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal”. Al costat d’aquesta frase, vaig poder contemplar una de les fotografies més reproduïdes de Centelles, la d’una dona amb el rostre desencaixat mirant un home mort, estès a terra. Eren els pares del periodista Josep Pernau, que aleshores tenia sis anys. El seu pare, Gabriel Pernau, va quedar atrapat entre les runes de la farmàcia on treballava, degut a l’esclat d’una de les bombes, i no va ser fins dos dies després quan en van poder recuperar el cadàver. Quan la seva mare el va veure, va caure de genolls davant el cos del marit, i Centelles va disparar.

dilluns, 12 de març del 2007

'La Xava' de Juli Vallmitjana

Si em parlen de la Barcelona de principis de segle XX, penso en l’esclat del Modernisme, en carrers amples, arbres i eixamples planificats per Ildefons Cerdà, burgesos que es dediquen a viure bé, essent un costum per ells anar al Liceu, anarquistes que en contraposició intenten destruir amb bombes el que no poden posseir, obrers que treballen per sobreviure. És una idea que m’he fet amb llibres, televisió, fotografies...

En aquesta època a la capital comtal hi viu en Juli Vallmitjana (1873-1937). Home polifacètic (argenter, pintor i escriptor) i modernista, el seu interès s’adreçava preferentment cap a les formes de vida marginals. Així, ens descobreix una part de la societat barcelonina de 1905 que tanca aquella societat, tan en el sentit que la completa com en el que n’és la base, el graó més baix, i ho fa amb una novel·la, La Xava, publicada el 1910 i que ara torna a veure la llum de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984.

Destacaria dos elements de l’obra. D’una banda, el retrat constant que ens fa l’autor, mitjançant les descripcions dels carrers, edificis o portals i de la vestimenta dels personatges, així com els colors i els ambients, on es pot observar la seva afició per la pintura, ja que de cada espai te’n pots fer una imatge al cap amb minuciós detall. D’altra banda, la narració, a càrrec d’un narrador omniscient que explica la història, i dels diàlegs entre els diferents personatges, uns diàlegs frescos i lleugers que creen un ritme ràpid i situen en tot moment el lector en l’acció, i un llenguatge mestís, amb argots específics (el dels lladres: xorcs, xivel, atany o topo), castellanismes o paraules del caló (com ĵalar o ĵamància, que vol dir menjar). Un bon exemple d’aquesta rapidesa i agilitat en les escenes d’acció seria qualsevol dels robatoris que es duen a terme en l’obra, com el de la Lleona (caixa forta) o l’intent de robatori en un pis, on mai tens temps de descansar i quedes atrapat per l’acció. Així doncs, tenint en compte aquests dos elements, es pot veure clarament l’escenari però també es poden visualitzar les paraules, les entonacions al parlar, fent-nos així una imatge teatral (també cinematogràfica), gènere que també va tocar Vallmitjana.

Juli Vallmitjana coneixia els barris de sota Montjuïc. La Xava és la veritat. A més, aquesta novel·la ve precedida per Sota Montjuïc, que ocupa un espai que va des de la volta d’en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, coincidint pràcticament amb l’escenari de La Xava, i això permet a Vallmitjana incrustar dins la novel·la un personatge de Sota Montjuïc, en Tarregada (l’home que escorxa un gat). Coneixia, doncs, la gent que hi vivia i com ho feia. És per això que, a vegades, es permet el luxe de donar la seva opinió, com quan parla de la pàtria: “Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d’hora, et farà abaixar la cara avergonyida”. També es deixa veure a ell mateix, segons l’editor Casasses, a les últimes escenes de la novel·la: “En Fermí era un dibuixant que dibuixava molt malament”.

El fil conductor de la novel·la és el seguiment a un període de la vida de la protagonista, la Xava, i a un seguit de decisions i accions que haurà de prendre per sobreviure en un barri dominat per delinqüents, lladres, xulos, pobres, drapaires i prostitutes i on viu de primera mà la misèria, la violència, la gana, el desamor, la prostitució, la tristesa. És a través d’ella que se’ns introdueix en l’escenari de la novel·la, els barris de sota Montjuïc (zona de Can Tunis, el port, les Drassanes i el Raval del Paral·lel) i coneixem els personatges que, en major o menor mesura, tindran influència en ella. Això no suposa, però, un aïllament de la història en la Xava, però si ajuda a que el lector mai es perdi i acabi relacionant les diferents històries secundàries amb la de la protagonista, complementant-la.

El personatge de la Roseta se’ns presenta com el de la filla que ha de cuidar la germana petita, amb una mare que no es preocupa d’elles i que té el negoci entre les cames i un pare que està a la presó per lladre. Amb la mort de la mare a mans del pare, i la fugida d’aquest amb la germana a França, la Xava (motiu amb que la coneixen al gremi de les prostitutes) busca la felicitat casant-se amb en Rafel, però aquest l’abandona, havent-la deixat abans embarassada. La Xava, que s’ha buscat la vida en diferents cases, té ja molts problemes de salut i el fill neix amb problemes, no podent evitar la seva mort en els primers mesos de vida. És poc després que apareix en Fermí, un pintor que traurà el millor d’ella, i un cop millorada la seva salut, farà oblidar a la Xava el món de la prostitució i misèria en el que havia estat vivint.


dimecres, 7 de març del 2007

Mor Josep Mª Huertas Clavería, degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya

El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Mª Huertas Clavería, va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona a les dues de la matinada de diumenge dia 4 de març, víctima d’un infart cerebral. Nascut a Barcelona el 24 de novembre del 1939 a la Barcelona de la postguerra, tenia 67 anys. Estava casat amb la jutgessa Araceli Aiguaviva i tenia un únic fill, Guillem. Malgrat estar convalescent d’una recent intervenció quirúrgica, encara va tenir temps de presidir el passat dimarts la darrera sessió ordinària de la Junta de Govern de l’entitat i d’entregar dijous un reportatge pel diari La Vanguardia.

La mort de Huertas ha causat un profund impacte en el món del periodisme i també el de la política. El president de la Generalitat, José Montilla, va destacar que Huertas havia estat "un periodista compromès amb el seu país, que va lluitar per la recuperació de les llibertats i la democràcia". Montilla i Joan Saura van coincidir al tanatori amb l’expresident Jordi Pujol, que va destacar al donar el condol a la família "l’objectivitat, serietat i honestedat" de Huertas. Al funeral celebrat a la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poblenou hi van assistir, entre d’altres, el president del Parlament, Ernest Benach, i els consellers Ernest Maragall i Francesc Baltasar. La classe periodística va estar representada per Carles Sentís, Josep Pernau o Josep Maria Espinàs entre d’altres, així com pels directors dels principals diaris catalans.

Fill del també periodista José María Huertas Ventosa, va superar les dificultats econòmiques que el van afectar a ell i a la seva mare. Va estudiar al Col·legi de Sant Miquel, va ser militant de les Joventuts d'Acció Catòlica i va començar a escriure a la revista Signo. Des del 1963 va seguir els cursos de l'Escola de Periodisme. Va treballar a El Correo Catalán, Tele/eXprés,Diari de Barcelona i a El Periódico de Catalunya. Actualment, ja jubilat, col·laborava a La Vanguardia i a l’Avui. També va formar part del gabinet de premsa de la Diputació de Barcelona, va ser membre fundador del Grup Democràtic de Periodistes i va ocupar càrrecs directius als diaris en què va treballar. L’especialitat de Huertas, però, va ser la informació sobre els barris de Barcelona, sobre els quals va escriure diversos llibres amb Jaume Fabre.

El juny de l’any 1975 va protagonitzar un dels episodis més importants de la història periodística en defensa de la llibertat d’expressió. Tal com va recordar la sèrie de Televisió de Catalunya Dies de transició en el capítol El 'cas Huertas' i la llibertat d’expressió, el periodista va publicar al Tele-exprés un article en què apuntava que alguns dels meublés de Barcelona els regentaven vídues de militars, i això, sumat al fet de l’aparició del seu nom a l’agenda de l’etarra Wilson, detingut a l’Operación Lobo, va provocar un terrabastall a les forces armades franquistes, i com a resultat, Huertas Clavería va ser sotmès a un consell de guerra i va haver de passar nou mesos a la presó Model. Com a resposta al seu empresonament, hi va haver una vaga de diaris i la nit en què va sortir de la presó va ser rebut per una gran representació del periodisme progressista. Huertas va veure reconeguts els seus mèrits democràtics amb una Medalla d'Honor de la ciutat de Barcelona.

dilluns, 5 de març del 2007

Pla i Casadevall, Josep

"La primera cosa que ha de hacer el escritor es hacerse inteligible”

“Para ser feliz en este mundo no hay que ser envidioso. El catalán es muy envidioso”

“Fumo para buscar adjetivos”

“Toda la riqueza de este país (Catalunya) empezó con el proteccionismo”

“En el Mediterráneo se ha inventado todo”

“Cuando se da el poder a los virtuosos uno se muere de hambre”

“De todo esto quite usted lo que quiera (en referència al que havia dit)”

“Vivimos en un medio de dialéctica total”

“Rusia no es más que una tendencia a que los ricos sean pobres y los pobres sean ricos”

“Soy el único periodista español que ha seguido la marcha sobre Roma”

“Yo no sé nada. ¿No lo ve usted hombre?”

“Para mí las deducciones son inútiles. Los hombres no son nada claros”

“Yo no tengo ningún miedo a nada ni a nadie”

“La mujer es el ser antiromántico por excelencia”

“No he escrito ni una sola frase que no haya pensado antes”




Acaba la careta del programa i apareix en un pla mig curt el presentador, Joaquín Soler Serrano, assegut en una cadira i amb el braç dret recolzat a la taula, sobre la qual trobem un got i el seu guió. En un to distès, movent la mà per acompanyar el seu discurs, dóna la benvinguda al públic i introdueix el convidat. Abans que en digui el nom, però, com si no necessités presentació, apareix a la pantalla, d’esquenes, el cap d’en Josep Pla. Soler Serrano el presenta com a un del gegants de les lletres catalanes i espanyoles, i mentre diu això, Pla nega amb la mà tot el que diu Serrano, inconscient de que surt en pantalla. El realitzador enfoca ja en Pla, en un primer pla curt, i trobem un home vell, amb una cigarreta apagada a la boca i amb els ulls tancats, obrint i tancant els llavis repetidament, que recorda a un avi de poble. Encara no ha parlat, però ho diu tot amb les expressions de la cara: es mostra serè, segur i tranquil de ser allà.