"12 Angry Men"

Per què veure Twelve Angry Men en una facultat de Comunicació?

La pel·lícula que duu aquest títol va ser el primer treball cinematogràfic del director Sidney Lumet i està basada en l’obra teatral escrita per Reginald Rose. La base del film és la crítica al sistema judicial nord-americà, que se’ns presenta mitjançant la resolució per part d’un jurat popular d’un judici per assassinat. Aquest jurat està format per dotze individus que han d’inculpar o exculpar per unanimitat un jove immigrant acusat d’haver mort el seu pare amb una navalla automàtica. En la primera votació onze voten culpable però un membre del jurat discrepa. Assegura que la vida d’un jove és a les seves mans i que té un dubte raonable per pensar que no és culpable. A partir d’aquí comença a exposar el seu dubte amb arguments convincents i va aconseguint el canvi de vot d’alguns dels membres del jurat, fins arribar a l’absolució unànime del culpable.

Què fa que onze persones canviïn el seu vot? Abans d’intentar donar una resposta a aquesta pregunta, cal dir que tota persona té uns prejudicis establerts, ja sigui conscient o inconscientment, que s’han adquirit per herència genètica, per l’època on viu i molt sovint per la classe social a que pertany. En el cas dels membres del jurat, aquests prejudicis influeixen totalment en la primera votació, on només es té en compte les proves vistes durant el judici, que encara no s’han posat en dubte. Tots els membres tenen un prejudici, i sigui quin sigui el seu origen, es deixa veure quan el membre del jurat que havia votat innocent comença a explicar quin és el dubte que l’impedeix votar culpable sense debatre’l abans amb els altres membres. Un cop deixats de banda els prejudicis personals, escoltats els arguments i motius de tots els membres, i posades en dubte, i també dutes a la pràctica, les proves del judici, el jurat arriba a la conclusió que no és segur que l’acusat sigui culpable i l’exculpen del càrrec d’assassinat.

Què té a veure aquesta pel·lícula amb el periodisme? Crec que en tota l’estona en que estan discutint els membres del jurat apareixen diferents trets característics de les persones que, avui en dia, es podrien trobar tan en els periodistes com en la societat. També es poden fer símils entre el film i el periodisme actual: el membre del jurat que vota innocent seria el periodista, la resta del jurat seria la societat que compra el diari on escriu aquest periodista, i la manera com els fa creure que l’acusat no és culpable seria la manera com el periodista fa creure els seus lectors allò que ha escrit. Els prejudicis que tenen els membres del jurat també els tenen els periodistes i la societat, ja he dit abans que tota persona en té. És per tots aquests símils que considero que 12 Angry Men té bastant a veure amb el món del periodisme.

Però per què és important veure aquesta pel·lícula en una facultat de periodisme? Doncs perquè mostra uns valors que haurien de ser importants, fins i tot obligatoris, per a tot periodista. El més important d’aquests valors és el de contrastar la informació, no acceptar allò que ens diuen sense haver-ho comprovat o investigat. També és important no escriure res només partint dels prejudicis o presumpcions personals. Dic només perquè és difícil escriure deixant de banda els prejudicis. El subconscient, les vivències i orígens personals poden afectar la manera de narrar i, com a conseqüència, modificar en certa manera allò que ha passat. També cal destacar com un sol home pot fer pensar el que vulgui un conjunt de persones fent servir els arguments o l’estratègia adequada, fet que em fa pensar en com de fàcil és manipular la gent. I un periodista amb voluntat de manipulació es podria convertir en un demagog molt perillós.

Com a conclusió, crec que aquesta pel·lícula fa reflexionar sobre la importància i la responsabilitat que recau en els periodistes, i com a estudiants de periodisme i futurs periodistes que serem, és important anar paint aquests valors. Malgrat que la pel·lícula es basa en el món judicial, les qualitats humanes que en ella surten són perfectament extrapolables a la nostra professió, i és aquest el motiu pel qual hem vist 12 Angry Men a Seminari en una facultat de Periodisme.

La Televisió del Futur (TVF)

El Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç del Govern espanyol ha posat data final per a l’emissió de televisió per senyal analògica. A partir del quatre d’abril de 2010, a Espanya només es podrà emetre en digital i entrarem en l’era de la TDT (Televisió Digital Terrestre), coneguda per tots però que encara és un gran misteri.

És coneguda perquè l’Estat s’ha preocupat de difondre la seva arribada mitjançant un munt d’anuncis publicitaris. És coneguda per tot el que s’ha parlat d’ella: innovació, canvi de senyal o interactivitat, entre d’altres. Però, realment la població catalana té clar què és la TDT? Sap com afectarà la seva implantació a la seva manera de mirar la televisió? Crec que no, i tinc diverses raons. La primera, el meu cas, jo mateix. Sóc estudiant de ciències de la comunicació, interessat a més en les noves tecnologies, i per tant hauria d’estar al cas del que és la TDT, i no és així. No he après ni comprès que era la televisió digital fins a l’assistència al curs ‘Noves tecnologies i periodisme: de Lou Grant a Mister Spock’. Ara sé què és la TDT, però també sé que no serà l’única televisió del futur.

Abans de dir quina o quines seran les televisions del futur, explicaré alguns conceptes molt bàsics que ajudaran a entendre millor el text. La televisió del present, la que tots tenim a casa, ens arriba amb senyal analògica, és a dir, el sistema tradicional de televisió que utilitza ones magnètiques per transmetre i mostrar imatges i sons. D’aquest model passarem al digital, és a dir, una transmissió digital o numèrica, on es poden aplicar processos de compressió i correcció d’errors que permetran veure un major nombre de canals, amb una millor qualitat d’imatge i de so. A més, com ja he dit abans, permetrà un cert grau d’interactivitat. Però, per gaudir de tot això, serà necessari disposar d’un aparell sintonitzador que permetrà utilitzar els serveis de la televisió digital, tant la terrestre com les altres plataformes de televisió digital, com són el cable, el satèl·lit o la xarxa ADSL.

Ara que ja sabem què és la televisió analògica i que hi ha diferents plataformes de televisió digital, passaré a dir quina considero que serà la televisió del futur. Sembla clar que un cop es deixi d’emetre en analògic la majoria de la població sintonitzarà en digital terrestre, ja que sinó no veuran la televisió. Per tant, la TDT té un mercat assegurat. Però, que passarà amb els joves? És una incògnita. Aquest sector reduït d’audiència esta molt acostumat a les Noves Tecnologies, es podria dir fins i tot que van néixer del bracet, i està per veure si no triaran abans la IPTV (Internet Protocol TV), és a dir, televisió a la carta i per Internet. Mitjançant uns Podcasts ens arribaran els programes de TV que haguem triat prèviament, i els podrem veure quan ens vingui de gust, sense horaris ni prime time, i doncs, sense publicitat. A l’emetre per Internet, la interactivitat està assegurada, i el feedback entre emissor i receptor és un dels punts forts.

Així doncs, no està clar quina serà la televisió del futur, el temps dirà. El que queda clar, però, és que hi haurà un gran ventall de possibilitats i serà cada usuari qui es farà la seva televisió, ja sigui triant la TDT o fent-se el seu propi canal am l’IPTV.

Producte fet a la Xina, venut a Catalunya

Subtítol 1: Dos joves catalans creen la primera empresa de marxandatge de producció 100% xinesa
Subtítol 2: Guillem Carol també és periodista

Un noi de divuit anys i escaig, estudiant de Ciències Polítiques, entrenador d'hoquei, periodista i empresari precoç, així és en Guillem Carol i Vallès. No té cap carrera, l’edat no ho permet, però ja treballa de periodista, ha fet entrevistes a peixos grans dins l’aquari de la política catalana, com Ernest Benach o Jordi Vilajoana, així com a periodistes i escriptors reconeguts com Francesc Escribano o Salvador Sostres. Aquestes entrevistes les ha dut a terme amb una gran força de voluntat i un gran carisma, que sempre l’acompanya. Amb aquests dos trets personals, sumats a una gran empenta pròpia de la seva edat i a una actitud emprenedora, en Carol s’ha vist immers de ple enmig d’una gran aventura. Però no hi viatja sol, sinó que ho fa acompanyat principalment pel seu soci, Guillem Laporta, i d’una important xarxa de coneguts sobre qui recolzar-se si qualsevol cosa s’esguerra.
L’esmentada aventura és la creació d’una innovadora empresa de marxandatge que es dedica, com la competència, a la compra, disseny i etiquetatge (o marcatge) de diferents productes d’oficina per a vendre’ls després als respectius clients. La innovació és que tot aquest procés de compra i marcatge es fa a la Xina, a Xangai, on la mà d’obra és molt més barata que aquí a Catalunya. Per tant, els costos de producció són menors, i això permet a l’empresa d’en Carol oferir els seus productes a un preu notablement més econòmic que els de la competència. El perjudici, el gran risc que corren. I és que amb la seva no presència a la fàbrica, qualsevol errada en el procés de marcatge o de producció implicaria la pèrdua econòmica de la comanda i potser també la del client. Per evitar que el projecte se’n vagi en orris, Carol té el suport de Vilajoana, Vicepresident segon del Congrés de Diputats i qui porta les relacions entre Espanya i Xina. Ell es va preocupar d’organitzar la trobada d’en Laporta amb el cònsul espanyol a la Xina i de buscar una persona de confiança per a que controlés l’estat de les comandes abans de sortir cap a Barcelona, quedant resolts els problemes de la producció i la logística, però no els econòmics. El capital de l’empresa (que és una Societat Civil) és ben limitat, i és per això que demanen als seus clients, abans que cap altra cosa, confiança extrema i una paga i senyal per tal de poder dur a terme la comanda.
Ara per ara els surten bé les coses. Ja tenen tres o quatre empreses lligades, pendents, és clar, de que la primera comanda tingui èxit.

Diada de Sant.... del llibre i la rosa, vaja

Em llevo a les deu del matí, massa aviat per ser dilluns i no tenir feina per fer. Però és 23 d’abril, Diada de Sant Jordi. Un cop dutxat, vestit i esmorzat, penjo la senyera del balcó i l’estelada de la meva finestra i decideixo sortir a fer un tomb, a observar Olesa engalanada, com surt la gent a passejar i a comprar roses i/o llibres per regalar a la parella o familiars. Compro dues roses per la mare, una de meva i l’altra del pare, que no podrà comprar-ne cap. Els actes principals de la Diada es faran a la tarda però tot i així hi ha molta gent al carrer, com cada any. Marxo cap a la facultat. Tenia classe de tres a vuit de la tarda així que un any més no tindria temps de gaudir de la Diada a Barcelona, però aquest any la sort em somriu.

Em demanen una crònica sobre Sant Jordi, excusa perfecta per anar a passejar pel centre de Barcelona. Amb dues companyes sortim de la facultat cap a Plaça Catalunya, on hi havia instal·lada una carpa de TV3 des d’on feien diversos programes en directe. En arribar m’espanta la gran quantitat de gent que s’aplega a Plaça Catalunya i a la Rambla, i el gran nombre de paradetes de roses i llibres muntades per llibreries, diverses organitzacions (polítiques, culturals...) i també per moros i gitanes. Baixant per la Rambla paro atenció als diferents mostradors, i observo que hi ha molts llibres escrits en castellà. És cert que a simple vista en veus més en català, estratègies de venda suposo, però gairebé hi ha paritat entre els dos idiomes. Parem en un estand on una venedora em diu que “moltes editorials no publiquen en català, que no és rentable” i penso: no seria més rentable, doncs, publicar en anglès, que és l’idioma internacional? Sant Jordi és una festa catalana, però com d’altres festes s’ha convertit en un dia per gastar, per consumir, roses i llibres. Seguim avançant a empentes i rodolons i passem per davant dels estands de PSC, ERC i ICV... ni rastre de CiU, PP ni CPC. Ordres de presidència, d’alcaldia potser? En el d’ERC hi trobem en Carod-Rovira signant llibres, i més avall, a l’espai reservat per a les JERC, en Portabella, alcaldable per Barcelona. És curiós, pocs metres més avall, a l’altra banda de la Rambla, l’estand de la CAJEI, coordinadora enfrontada a les JERC. La presència de gent disminueix a mesura que ens acostem a Colom, i girem pel carrer Ferran cap a la Plaça Sant Jaume, plena a vessar i on hi trobem l’actor Joan Carreras llegint la llegenda de Sant Jordi per a un munt de gent encuriosida, perduda, que l’escolta.

Es feia tard i no volia perdre l’últim bus cap a Olesa. De camí a la parada, ensopego amb la marxa "300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència", convocada ahir per organitzacions de l'Esquerra Independentista a Barcelona en motiu dels 300 anys de la Batalla d'Almansa. Hi trobo un company de classe, m’hi afegeixo. Sort que ens hi estem un minut i marxem cap al bus, perquè va acabar amb tres detinguts i un munt d’identificats un cop dissolta la marxa.

Ja a casa reflexiono, recordo allò que més m’ha cridat l’atenció de la Diada de Sant Jordi barcelonina: la repressió, la propaganda política, moros i gitanes fent caixa amb les roses, turistes que no entenen res de res... Arriba la mare de treballar, li dono la rosa i de tot cor li desitjo que acabi de passar una bona Diada de Sant Jordi.

La censura prèvia és espantosa

Perfil d'en Salvador Sostres

En Sostres era conscient que qui més qui menys tots teníem una imatge seva al cap, uns prejudicis, creats a partir dels seus articles a l’Avui, i nosaltres estàvem preparats per enfrontar-nos amb aquest Sostres. Ell, però, bé per l’experìència acumulada (malgrat la seva joventut) o bé per l’amistat que l’uneix amb el nostre tutor, venia mentalitzat, preparat, per a un ambient que podia ser fàcilment hostil, i és per això que només entrar per la porta es va mostrar com un home afable, disposat a satisfer els nostres precs i preguntes i per sobre de tot a dur-nos al seu terreny, un terreny on la hostilitat no hi tenia cabuda, i ho va fer de tal manera que la gran majoria de nosaltres no ens en vam adonar. I els que sí, es van sentir incapaços de trencar el seu escut. D’aquesta manera en Sostres es va fer amb el control, explicant-nos què en pensava del periodisme, de com havia arribat a ser escriptor i fins i tot alguna anècdota personal. La veritat és que es va avançar a moltes de les preguntes que ens havíem preparat, forçant-nos a improvisar i a sentir-nos encara més perduts. I en sorgir una pregunta una mica punyent, en Sostres va decidir canviar radicalment el to, i picar-nos la cresta. Un cop guanyada la nostra confiança, va decidir desfer-se de l’escut, de la bondat, i dir-nos el que realment pensava, el seu jo.

Entrevista

Es considera periodista, vostè?
No. No ho sóc i per tant no me’n considero.

Però va començar la carrera, no és així?
Si, vaig fer primer a l’Autònoma, però vaig plegar. No m’ensenyaven res de nou i creia que el nivell del professorat era molt baix...

Fins i tot més baix que el seu?
Em referia a que molts professors eren uns fracassats, a que no treballaven en cap mitjà de comunicació significatiu.

Així doncs li penjaré el cartell d’escriptor, li sembla bé?
I tant! Jo sóc escriptor, i em ve de lluny....

Perdoni, com de lluny?
Des dels onze o dotze anys, a l’escola. Vaig començar a escriure contra el professor de mates, també en contra d’altres, i els articles creaven opinió entre els professors i també entre els alumnes.

Vaja, que de petit ja creava controvèrsia...
Una cosa és la controvèrsia i l’altra és l’opinió. Sovint els articles es penjaven als plafons i la gent de l’escola opinava, però jo no ho feia per crear controvèrsia ni conflicte... Els conflictes els fan els altres.

Tan sols per sentir-se bé?
Sí. Quan escrivia ho feia sobre el que pensava en aquell moment, i ho feia per sentir-me realitzat. És clar que la base de l’article, com he dit, era anar contra el professor.

Tornem al cartell d’escriptor... què el fa ser bo?
La mirada. Crec que és una de les coses més importants.

I vostè la té, és clar.
Intento mirar si l’escena que tinc al davant pot ser o no un article. La literatura ens acaba deformant sempre, acabes convertint la vida en literatura.

Sobre què escriu ara? En què s’inspira?
Ara mateix el fil conductor dels meus articles és la meva sensibilitat. Sóc jo.

Ha de ser valent per escriure de vostè mateix, de la seva vida privada...
Tampoc sóc tan valent, no cregui. Ho sóc per escriure coses de qui no comparteixo l’opinió, però no per fer-ho de qui realment m’importa. Als meus articles parlo de les coses de la meva vida que no m’interessen. D’allò o d’aquells que estimo, que m’importen, no n’he parlat mai.

El motiu?
Que ens afecten més els éssers estimats que els desconeguts.

Es posa uns límits doncs...
El gran enemic de la llibertat d’expressió són les persones que estimes, així que només em poso límits pel que fa a la meva vida privada. Penso que la censura prèvia és espantosa. Quan vull escriure sobre un fet, ho faig sense pensar-m’ho dues vegades...

I això no li ha dut problemes?
Doncs la veritat és que si, hi ha gent que no accepta bé les crítiques...

Que li han comportat problemes judicials...
Si, una cosa porta a l’altra. M’he deixat uns 42000€ en advocats, demandes... Escriure és posar-se en problemes.

Però segueix en la mateixa línia...
Clar. He arribat a un pacte amb el director de l’Avui, jo escric el que vull i ell publica el que vol. Les persones no canvien. Canvien les històries.

Vostè té detractors, però també molts seguidors que li tenen respecte...
El respecte te’l guanyes amb el temps, i amb el respecte et guanyes un marge de llibertat. Crec fermament que un ha d’estar disposat a defensar el seu petit espai personal...

Que en el seu cas és...
Laboralment?

Sí, pel que fa a la seva professió...
Doncs a part de la meva columna a l’Avui escric en un diari electrònic, El Singular Digital, i al meu bloc personal, on hi col·laboren amics meus.

Hi escriu diàriament?
Si, a tots tres llocs, que és molt, però al final t’hi acostumes. Tenir una columna és un deure, una obligació, i el resultat final depèn d’un mateix, de la nostra humanitat.

Un consell pels futurs periodistes, o escriptors, com vulgui.
Que el que val és el caràcter, i no l’estil. S’han de forjar a ells mateixos. Per fer les coses ben fetes cal una implicació i tenir idees.

Està bé...
Com també és important que no oblidin mai qui són i com volen anar pel món. És importantíssim que es construeixin la seva pròpia realitat.

Perdoni, una realitat pròpia?
Exacte. La realitat se la crea un mateix. Què és la realitat? Actualment voler ser objectiu i realista és ser imbècil. Cal tenir clar quin és el preu i l’ambició de cadascú.

Abans ha fet esmena als mitjans de comunicació electrònics. Què en pensa?
Que estan molt mal pagats. Però hi escric el que vull, el que penso. Donen molta llibertat, sobretot si parlem dels blocs. Hi ha molt de talent als blocs, i talent català.

Per què Gaziel?

Ni les últimes divagacions de la Conferència de la Pau, [...] ni el molt soroll i poques nous de la imminent contesa electoral espanyola, són bastant per a distreure la nostra atenció de l'alegre i immens aleteig d'aus novíssimes que comença a ressonar a tots els aire de la Terra i sobre tots els seus mars. Cita diferents situacions d'àmbit mundial per situar el tema de l'article.

Quants som actualment, a Espanya, els qui estem escoltant-lo? Fent referència a l'aviació, al seu so, ja deixa veure el poc interès existent a Espanya.

Aviat serà realitat una de les més belles i meravelloses quimeres que hagin existit mai. [...] Però volar: aquesta sí que és una veritable conquesta, un plaer exquisit i semidiví. Exalta el tema principal de l'article.

És inimaginable que Plató hagués sentit un gran interès en poder traslladar-se en un vagó-llit [...] En canvi ens atreviríem a suposar que hagués donat la meitat dels seus diàlegs per la lleugera delícia de gronxar-se, un suau i clar matí, sobre el cim de l'Himeto. Referència als clàssics, fent una relació amb l'aviació, malgrat la barrera temporal que els separa.

La nostra passivitat és absoluta. Gaziel dóna la seva opinió de forma clara i convincent.

Quan un estranger ve [...] a volar sobre la nostra terra, les multituds acudeixen ansioses i alegres a presenciar les seves proeses. Però això mateix passa a qualsevol altre lloc, a l'última de les colònies i fins i tot a terra de negres. Compara l'actitud de la societat espanyola amb la de les societats del tercer món.

L'elogi de l'oficial anglès, tot i ser sincer per als individus, amagava una ironia vergonyosa per al col·lectiu. Una frase sincera on sembla que Gaziel pensi el mateix que l'oficial anglès.

El públic posa un feix de bitllets del banc entre les banyes del toro. Amb aquesta frase explica perquè hi ha tants i tan bons toreros i cap aviador a Espanya. Caricaturitza la societat.

Oh poder miraculós i suprem d'una voluntat nacional! Els bitllets del banc no són res més que el signe infal·lible de que aquesta voluntat existeix. Fa una exclamació irònica on segueix retratant la societat espanyola.

El primer esperó dels nostres conqueridors d'Índies eren els filons aurífers del Nou Món. Demostreu que ara aquests filons estan a l'aire. Amb aquesta frase conclueix l'article i lliga el text amb el títol, a la vegada que toca l'orgull de la societat.

Preguntes a en S.S.

D'on et ve la vocació d'escriptor?

Col·labores al diari Avui però, et consideres periodista?

Per quin motiu no vas acabar la carrera de Periodisme a la UAB?

Què en penses del nivell acadèmic de la FCC Blanquerna?

Quina importància tenen per a tu els mitjans de comunicació electrònics? Per què hi escrius?

Has dit que no t'agrada parlar de política, però hi escrius. Per què?

Els filons aeris

Espanya i l'aviació

Ni les últimes divagacions de la Conferència de la Pau, ni les desgràcies del bolxevisme rus, ni el curiós sainet del repartiment de Turquia, ni l’apoteosi de la resurrecció de Polònia, ni el molt soroll i poques nous de la imminent contesa electoral espanyola, són bastant per a distreure la nostra atenció de l’alegre i immens aleteig d’aus novíssimes que comença a ressonar a tots els aires de la Terra i sobre tots els seus mars.

A mesura que aquest prodigiós rumor es fa gran en la llunyania, més enllà dels Pirineus, sentim també créixer a prop nostre una desoladora solitud i un espantós silenci. S’ha de tenir l’oïda molt atenta, molt viva, per a poder adonar-se del doble fenomen acústic i moral al qual fem referència. Quants som actualment, a Espanya, els qui estem escoltant-lo?

A tot el món civilitzat es duen a terme, amb un coragre incansable, amb un heroisme sobrehumà, els esforços definitius que han de donar com a resultat la conquesta de l’aire. Els homes podran volar. De fet, ja estan volant; després de segles i segles d’inútil esperança, aviat serà realitat una de les més belles i meravelloses quimeres que hagin existit mai. Poc es va perdre la Grècia clàssica al desconèixer les aplicacions del vapor, el poder de la pólvora i els avantatges del teler mecànic. Però volar: aquesta si que és una veritable conquesta, un plaer exquisit i semidiví. És inimaginable que Plató hagués sentit un gran interès en poder traslladar-se en un vagó-llit des de Larisa, per exemple, fins a Atenes. En canvi ens atreviríem a suposar que hagués donat la meitat dels seus diàlegs per la lleugera delícia de gronxar-se, un suau i clar matí, sobre el cim de l’Himeto.

A Espanya, en canvi, malgrat la imminència d’aquesta inaudita conquesta, de la transformació sense precedents que produirà en tots els sentits, del fabulós eixamplament espiritual que comporta i dels incalculables interessos econòmics que posarà en joc, no sembla preocupar directament a ningú. La nostra passivitat és absoluta. No és que deixem d’interessar-nos per l’aviació. Quan un estranger ve, bé per casualitat o bé per conveniència, a volar sobre la nostra terra, les multituds acudeixen ansioses i alegres a presenciar les seves proeses. Però això mateix passa a qualsevol altre lloc, a l’última de les colònies i fins i tot a terra de negres. Aneu a volar sobre el Senegal i de ben segur que traureu, momentàniament, de polleguera els senegalesos. El que no faran els senegalesos, però, serà volar per risc i per iniciativa pròpia, primer perquè no en treuen cap profit i segon perquè tenen por del risc que comporta l’acció. El mateix passa aquí: si a algú se li acut volar, anirem a veure’l amb molt de gust; però, qui vol ser aviador a Espanya? I qui pot ser-ho?

S’ha escrit als diaris que un dels pilots anglesos vinguts recentment a Espanya va elogiar els nostres aviadors oficials, assegurant que eren els més valents del món. A primera vista pot semblar que un elogi tan extraordinari no té més importància que la de la seva interpretació personal i directa. L’oficial anglès deuria quedar encantat de la valentia dels nostres aviadors, i la va exaltar fins a situar-la per sobre de totes les valenties similars del món. Però no va ser això, no; va ser una altra cosa infinitament menys agradable i més trista. L’elogi de l’oficial anglès, tot i ser sincer per als individus, amagava una ironia vergonyosa per al col·lectiu. Si va situar els nostres aviadors com els més valents del món va ser perquè els va veure volar en uns aparells tan poc perfectes, amb elements tan escassos i en condicions tan monstruoses que va quedar realment atònit, tenint en compte que a cap altre país els aviadors s’atrevirien a fer el mateix, ni molt menys, amb uns mitjans tan pobres.

Les paraules de l’oficial anglès són un honor insigne per a uns quants espanyols; però, a més, no hi ha dubte que són també una vergonya per a tota Espanya. I és que a Espanya tan sols fem cas de l’aviació quans ens arriba de fora, com un mer espectacle gratuït i prestat. Als nostres aviadors, a la nostra aviació, no els hi donem cap importància. Un cop es difumina a l’horitzó el brunzit dels motors dels avions que havien vingut a visitar-nos i entretenir-nos per casualitat, com es visita i entreté a un país colonial o d’opereta, es produeix entre nosaltres la passivitat absoluta, la indiferència, la soledat i l’espantós silenci dels quals parlàvem abans. Un cop acabat l’espectacle de fira rural, s’acaba per a nosaltres l’aviació. I al mateix temps, més enllà de les nostres fronteres els pobles en massa segueixen i donen suport amb totes les seves forces l’heroica tasca dels conqueridors de l’aire, el nostre cel roman mut, desert, i tan sols de tarda en tarda, desemparats de tothom, abandonats en ells mateixos, sense mitjans, sense res, uns quants espanyols es remunten, lluiten, temptegen i acaben fatalment per estavellar-se en la solitud d’un camp.

A Espanya no tenim aviadors. Però quin n’és el motiu? Per què hi ha, en canvi, tants i tan bons toreros a Espanya? No perquè hi hagi toros, sinó perquè el públic posa un feix de bitllets del banc entre les banyes del toro. Aquests bitllets que s’ofereixen al primer que passi pel davant amb la intenció de recollir-los, indiquen, a banda del seu valor econòmic, una gran força d’opinió, una voluntat col·lectiva, una impulsió pública molt forta i -sense que ens espanti la paraula- un veritable ideal. Espanya té molts i excel·lents toreros per la senzilla raó de que vol tenir-los. Oh poder miraculós i suprem d’una voluntat nacional! Els bitllets del banc no són res més que el signe infal·lible de que aquesta voluntat existeix. A Espanya ens queixem de que no tenim de res. Poseu aquest mateix feix, amb tot el que representa mentre està a les banyes del toro; poseu-lo a les escoles, a les oficines, als jutjats, als ministeris, i tindrem a l’instant ensenyança, administració, justícia i govern excel·lents. Poseu-lo també entre les hèlices d’un avió, i en un obrir i tancar d’ulls tindrem, a més, aviació. I ja veureu com aleshores cap anglès vindrà a dir que els nostres aviadors són els primers del món; i si ho digués, millor: doncs en tal cas no ho diria somrient, sinó empal·lidint.

Dos desafortunats aviadors australians, Hawker i Grieves, han mort en l’intent de creuar, d’un sol vol, l’Atlàntic. I ara per ara ja són més d’una dotzena els pilots inscrits per reprendre la prova. Sabeu per què Hawker i Grieves es van arriscar i altres faran el mateix després d’ells? En primer lloc per l’entusiasme que senten, per amor a la glòria, per orgull patriòtic, per valentia personal, perquè saben que els estan observant totes les nacions civilitzades del món; però també perquè hi ha deu mil lliures esterlines dipositades pel Daily Mail al banc de Londres, i que estan esperant al triomfador que anirà a recollir-les per dipositar-les, comptades, dins la seva butxaca. Hawker i Grieves han sucumbit sense arribar a la meta que es van proposar; no obstant, el Daily Mail acaba d’anunciar que repartirà les deu mil lliures entre les famílies dels dos difunts herois, i aportarà la mateixa quantitat pels futurs triomfadors. El millor és triomfar i viure; però res va impulsar tant a Hawker a desitjar el triomf com el saber que, en cas de sucumbir, ho faria gloriosament i deixant a la seva jove esposa i al seu únic fill un bon nom i trenta mil duros per a mantenir-lo amb honra.

Feu el mateix a Espanya i obrareu el miracle de crear la nostra aviació del no res actual. El primer esperó dels nostres conqueridors d'Índies eren els filons aurífers del Nou Món. Demostreu que ara aquests filons estan a l’aire. Només així aconseguireu que als descendents d’aquells que sense l’auxili de ningú van descobrir i conquistar un món, ja no els interessi, ni individual ni col·lectivament, contribuir a la conquesta de l’aire.

GAZIEL

P.D.- Un cop escrit el precedent article, un telegrama de Londres publica la sensacional notícia de que Hawker i Grieves van ser recollits per un vaixell pesquer, a alta mar, i es troben sans i estalvis a Dinamarca. De confirmar-se el salvament d’ambdós aviadors, no trigarem a conèixer el premi i la rebuda triomfal que se’ls hi farà a Anglaterra, malgrat no haver pogut finalitzar la seva empresa. Quan se’ls creia morts, Hawker i Grieves van despertat el pietós interès de tot el món civilitzat; ara, si afortunadament viuen, la compassió del món es truncarà per a ells i per a les seves famílies en glòria, benestar, estimació pública i tota mena de facilitats per a continuar els seus esforços. Així dóna gust ser un heroi! L’heroi, tal i com va entendre’l l’antiguitat i l’entenen encara ara les nacions vigoroses i sanes, no és un trist i abandonat solitari remant contracorrent de la indiferència pública, sinó la punta d’aquesta mateixa corrent desemperesida i activa, brotant d'ella i sostinguda per ella amb alegries triomfals. -G

GAZIEL. "Los filones aéreos". La Vanguardia (Dimarts 27/5/1919), pàg. 8

“L’estatut dels universitaris: el més retallat”

Subtítol 1: “DESINTERÈS: Els joves mostren més interès per la política internacional que per la catalana”

Subtítol 2: “NACIÓ: Els termes ‘nació’ o ‘identitat cultural’ passen desapercebuts en el jovent”

Subtítol 3: “MITJANS: La majoria dels entrevistats no llegeixen premsa de pagament. Prefereixen la TV o la premsa gratuïta”

Destacat 1: “Cap dels 30 joves entrevistats no coneixen les propostes principals del nou Estatut”

Destacat 2: “Carles: “Encara no l’he llegit, l’estatut. Però ja t’aviso que no m’interessa gaire. Jo no vull un estatut, vull un estat”

Les vides d'Agustí Centelles

Un dels pilars de la història del fotoperiodisme català és Agustí Centelles (1909-1985). Concretament, de la II República, la Guerra Civil Espanyola i el període de postguerra, essent comparat amb Robert Capa, un dels millors periodistes de guerra. Centelles va néixer a València el 1909 i es va criar a Barcelona. Amb setze anys ja treballava als tallers d’El Día Gráfico, on ell mateix diu que el fet d’observar fotografies d’arreu del món el va moure a renovar la seva feina, deixant per a la posteritat un munt de fotografies on va captar com ningú la força d’aquells esdeveniments i on va deixar continguda bona part de la nostra memòria visual. Ajudat de la seva petita càmera Leica, anava dia rere dia al front bèl·lic (Aragó, Barcelona...) i tornava per lliurar el material als diaris. Amb la derrota de la República, va patir l’exili (camp de concentració de Bram, prop de Carcassona) però va endur-se amb ell un gran tresor: una maleta plena de negatius que podien resultar comprometedors pels republicans si queien en mans franquistes, i que va deixar a càrrec d’uns amics de Carcassona, sense poder recuperar-los fins el 1976. Abans, però, va decidir tornar a Barcelona on després de lliurar-se a les autoritats i ser jutjat (1946), no va poder exercir més de fotoperiodista i va encetar una nova etapa en la seva vida: la de fotògraf industrial i publicitari. El 1984 va rebre del Ministeri de Cultura el Premio Nacional de Fotografía.

Gran part d’aquesta obra es troba en l’exposició Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985 al Palau de la Virreina de Barcelona, que va obrir les portes el dia 4 de novembre de l’any passat i romandrà oberta fins el 18 de març del present any, després d’una moratòria de gairebé quinze dies degut al seu èxit. Amb un preu general de 3€ i una reducció a 1.75€ per universitaris, l’exposició es troba dividida en dos espais independents amb un total de 24 sales, on cada espai representa un ambient, una vida de Centelles: una com a fotoperiodista i l’altra com a fotògraf.

Al primer espai hi trobem unes sales amb poca llum, unes amb colors freds (verds, grisos, blaus...) que donen sensació de tranquil·litat a les sales d'introducció a Centelles, en contrast amb els colors vius (vermells, granes...) de les sales on es mostren fotografies de guerra, totes elles acompanyades d’un fil musical que, de tan trist i pausat, calma l’espectador fins al punt d’aïllar-lo del món exterior. En aquest espai hi trobem des d’objectes i fotografies familiars fins a Googlegrames de Fontcuberta, passant per retrats de personatges com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Andreu Nin, mosaics amb els esports, fires, espectacles o diades de l’època i, és clar, instantànies de la II República, la Guerra Civil i el període d’exili. Al segon espai, en canvi, l’ambient ens torna al món contemporani. Molta més llum i uns colors molt vius contrasten amb la primera part de l’exposició. Aquí es pot observar el seu treball com a fotògraf industrial i publicitari, fent fotografies per Ducati, Chupa-Chups o Siemens per destacar-ne algunes.

Durant la plaent visita, vaig recollir les opinions de diferents visitants i vaig constatar que, com l’exposició, es troben dividits en dos grans grups representats per dos amics ben diferents: d’una banda, els que diuen com en Ramon que “tenia interès en veure en persona la seva obra. Havia vist cartells i no he dubtat en venir. M’interessa molt la part bèl·lica” i d'altra banda gent que com en Carles diu que “trobo molt interessant l’exposició però, creu-me, la part publicitària és molt més bona (riu)”. També hi ha gent que hi posa opinió personal, com l’Anna, que diu: “Estaria bé si més gent fes un exercici per mantenir viu el que hauríem d’haver après per sempre. Em sap greu que la nostra vida actual sigui tan fútil, superficial i tots juguem a ser esclaus... l’anarquisme encara viu!”.

1937: Bombardeig sobre Lleida; mort de Pernau

El dos de novembre del 1937 el bàndol franquista va llançar més de 13.600 quilos de bombes sobre la capital del Segrià. Es calcula que hi van morir més de dues-centes persones, però el nombre exacte és una incògnita per la desaparició del registre a la postguerra.

Aquells dies, a Lleida, s’hi trobava Agustí Centelles amb la seva Leica, disposat a immortalitzar aquella desgràcia. Dit amb paraules seves, escrites en una sala de l’exposició: “Quan el reporter gràfic té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquell cas que va ser terrible. Veus aquell espectacle i comences a reaccionar i vomitar indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal”. Al costat d’aquesta frase, vaig poder contemplar una de les fotografies més reproduïdes de Centelles, la d’una dona amb el rostre desencaixat mirant un home mort, estès a terra. Eren els pares del periodista Josep Pernau, que aleshores tenia sis anys. El seu pare, Gabriel Pernau, va quedar atrapat entre les runes de la farmàcia on treballava, degut a l’esclat d’una de les bombes, i no va ser fins dos dies després quan en van poder recuperar el cadàver. Quan la seva mare el va veure, va caure de genolls davant el cos del marit, i Centelles va disparar.

'La Xava' de Juli Vallmitjana

Si em parlen de la Barcelona de principis de segle XX, penso en l’esclat del Modernisme, en carrers amples, arbres i eixamples planificats per Ildefons Cerdà, burgesos que es dediquen a viure bé, essent un costum per ells anar al Liceu, anarquistes que en contraposició intenten destruir amb bombes el que no poden posseir, obrers que treballen per sobreviure. És una idea que m’he fet amb llibres, televisió, fotografies...

En aquesta època a la capital comtal hi viu en Juli Vallmitjana (1873-1937). Home polifacètic (argenter, pintor i escriptor) i modernista, el seu interès s’adreçava preferentment cap a les formes de vida marginals. Així, ens descobreix una part de la societat barcelonina de 1905 que tanca aquella societat, tan en el sentit que la completa com en el que n’és la base, el graó més baix, i ho fa amb una novel·la, La Xava, publicada el 1910 i que ara torna a veure la llum de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984.

Destacaria dos elements de l’obra. D’una banda, el retrat constant que ens fa l’autor, mitjançant les descripcions dels carrers, edificis o portals i de la vestimenta dels personatges, així com els colors i els ambients, on es pot observar la seva afició per la pintura, ja que de cada espai te’n pots fer una imatge al cap amb minuciós detall. D’altra banda, la narració, a càrrec d’un narrador omniscient que explica la història, i dels diàlegs entre els diferents personatges, uns diàlegs frescos i lleugers que creen un ritme ràpid i situen en tot moment el lector en l’acció, i un llenguatge mestís, amb argots específics (el dels lladres: xorcs, xivel, atany o topo), castellanismes o paraules del caló (com ĵalar o ĵamància, que vol dir menjar). Un bon exemple d’aquesta rapidesa i agilitat en les escenes d’acció seria qualsevol dels robatoris que es duen a terme en l’obra, com el de la Lleona (caixa forta) o l’intent de robatori en un pis, on mai tens temps de descansar i quedes atrapat per l’acció. Així doncs, tenint en compte aquests dos elements, es pot veure clarament l’escenari però també es poden visualitzar les paraules, les entonacions al parlar, fent-nos així una imatge teatral (també cinematogràfica), gènere que també va tocar Vallmitjana.

Juli Vallmitjana coneixia els barris de sota Montjuïc. La Xava és la veritat. A més, aquesta novel·la ve precedida per Sota Montjuïc, que ocupa un espai que va des de la volta d’en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, coincidint pràcticament amb l’escenari de La Xava, i això permet a Vallmitjana incrustar dins la novel·la un personatge de Sota Montjuïc, en Tarregada (l’home que escorxa un gat). Coneixia, doncs, la gent que hi vivia i com ho feia. És per això que, a vegades, es permet el luxe de donar la seva opinió, com quan parla de la pàtria: “Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d’hora, et farà abaixar la cara avergonyida”. També es deixa veure a ell mateix, segons l’editor Casasses, a les últimes escenes de la novel·la: “En Fermí era un dibuixant que dibuixava molt malament”.

El fil conductor de la novel·la és el seguiment a un període de la vida de la protagonista, la Xava, i a un seguit de decisions i accions que haurà de prendre per sobreviure en un barri dominat per delinqüents, lladres, xulos, pobres, drapaires i prostitutes i on viu de primera mà la misèria, la violència, la gana, el desamor, la prostitució, la tristesa. És a través d’ella que se’ns introdueix en l’escenari de la novel·la, els barris de sota Montjuïc (zona de Can Tunis, el port, les Drassanes i el Raval del Paral·lel) i coneixem els personatges que, en major o menor mesura, tindran influència en ella. Això no suposa, però, un aïllament de la història en la Xava, però si ajuda a que el lector mai es perdi i acabi relacionant les diferents històries secundàries amb la de la protagonista, complementant-la.

El personatge de la Roseta se’ns presenta com el de la filla que ha de cuidar la germana petita, amb una mare que no es preocupa d’elles i que té el negoci entre les cames i un pare que està a la presó per lladre. Amb la mort de la mare a mans del pare, i la fugida d’aquest amb la germana a França, la Xava (motiu amb que la coneixen al gremi de les prostitutes) busca la felicitat casant-se amb en Rafel, però aquest l’abandona, havent-la deixat abans embarassada. La Xava, que s’ha buscat la vida en diferents cases, té ja molts problemes de salut i el fill neix amb problemes, no podent evitar la seva mort en els primers mesos de vida. És poc després que apareix en Fermí, un pintor que traurà el millor d’ella, i un cop millorada la seva salut, farà oblidar a la Xava el món de la prostitució i misèria en el que havia estat vivint.

Mor Josep Mª Huertas Clavería, degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya

El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Mª Huertas Clavería, va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona a les dues de la matinada de diumenge dia 4 de març, víctima d’un infart cerebral. Nascut a Barcelona el 24 de novembre del 1939 a la Barcelona de la postguerra, tenia 67 anys. Estava casat amb la jutgessa Araceli Aiguaviva i tenia un únic fill, Guillem. Malgrat estar convalescent d’una recent intervenció quirúrgica, encara va tenir temps de presidir el passat dimarts la darrera sessió ordinària de la Junta de Govern de l’entitat i d’entregar dijous un reportatge pel diari La Vanguardia.

La mort de Huertas ha causat un profund impacte en el món del periodisme i també el de la política. El president de la Generalitat, José Montilla, va destacar que Huertas havia estat "un periodista compromès amb el seu país, que va lluitar per la recuperació de les llibertats i la democràcia". Montilla i Joan Saura van coincidir al tanatori amb l’expresident Jordi Pujol, que va destacar al donar el condol a la família "l’objectivitat, serietat i honestedat" de Huertas. Al funeral celebrat a la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poblenou hi van assistir, entre d’altres, el president del Parlament, Ernest Benach, i els consellers Ernest Maragall i Francesc Baltasar. La classe periodística va estar representada per Carles Sentís, Josep Pernau o Josep Maria Espinàs entre d’altres, així com pels directors dels principals diaris catalans.

Fill del també periodista José María Huertas Ventosa, va superar les dificultats econòmiques que el van afectar a ell i a la seva mare. Va estudiar al Col·legi de Sant Miquel, va ser militant de les Joventuts d'Acció Catòlica i va començar a escriure a la revista Signo. Des del 1963 va seguir els cursos de l'Escola de Periodisme. Va treballar a El Correo Catalán, Tele/eXprés,Diari de Barcelona i a El Periódico de Catalunya. Actualment, ja jubilat, col·laborava a La Vanguardia i a l’Avui. També va formar part del gabinet de premsa de la Diputació de Barcelona, va ser membre fundador del Grup Democràtic de Periodistes i va ocupar càrrecs directius als diaris en què va treballar. L’especialitat de Huertas, però, va ser la informació sobre els barris de Barcelona, sobre els quals va escriure diversos llibres amb Jaume Fabre.

El juny de l’any 1975 va protagonitzar un dels episodis més importants de la història periodística en defensa de la llibertat d’expressió. Tal com va recordar la sèrie de Televisió de Catalunya Dies de transició en el capítol El 'cas Huertas' i la llibertat d’expressió, el periodista va publicar al Tele-exprés un article en què apuntava que alguns dels meublés de Barcelona els regentaven vídues de militars, i això, sumat al fet de l’aparició del seu nom a l’agenda de l’etarra Wilson, detingut a l’Operación Lobo, va provocar un terrabastall a les forces armades franquistes, i com a resultat, Huertas Clavería va ser sotmès a un consell de guerra i va haver de passar nou mesos a la presó Model. Com a resposta al seu empresonament, hi va haver una vaga de diaris i la nit en què va sortir de la presó va ser rebut per una gran representació del periodisme progressista. Huertas va veure reconeguts els seus mèrits democràtics amb una Medalla d'Honor de la ciutat de Barcelona.

Pla i Casadevall, Josep

"La primera cosa que ha de hacer el escritor es hacerse inteligible”

“Para ser feliz en este mundo no hay que ser envidioso. El catalán es muy envidioso”

“Fumo para buscar adjetivos”

“Toda la riqueza de este país (Catalunya) empezó con el proteccionismo”

“En el Mediterráneo se ha inventado todo”

“Cuando se da el poder a los virtuosos uno se muere de hambre”

“De todo esto quite usted lo que quiera (en referència al que havia dit)”

“Vivimos en un medio de dialéctica total”

“Rusia no es más que una tendencia a que los ricos sean pobres y los pobres sean ricos”

“Soy el único periodista español que ha seguido la marcha sobre Roma”

“Yo no sé nada. ¿No lo ve usted hombre?”

“Para mí las deducciones son inútiles. Los hombres no son nada claros”

“Yo no tengo ningún miedo a nada ni a nadie”

“La mujer es el ser antiromántico por excelencia”

“No he escrito ni una sola frase que no haya pensado antes”

Acaba la careta del programa i apareix en un pla mig curt el presentador, Joaquín Soler Serrano, assegut en una cadira i amb el braç dret recolzat a la taula, sobre la qual trobem un got i el seu guió. En un to distès, movent la mà per acompanyar el seu discurs, dóna la benvinguda al públic i introdueix el convidat. Abans que en digui el nom, però, com si no necessités presentació, apareix a la pantalla, d’esquenes, el cap d’en Josep Pla. Soler Serrano el presenta com a un del gegants de les lletres catalanes i espanyoles, i mentre diu això, Pla nega amb la mà tot el que diu Serrano, inconscient de que surt en pantalla. El realitzador enfoca ja en Pla, en un primer pla curt, i trobem un home vell, amb una cigarreta apagada a la boca i amb els ulls tancats, obrint i tancant els llavis repetidament, que recorda a un avi de poble. Encara no ha parlat, però ho diu tot amb les expressions de la cara: es mostra serè, segur i tranquil de ser allà.

Notícia.com

Espanyol i Livorno disputaven la tornada dels setzens de final de la copa de la UEFA, que va acabar 2-0 a favor dels locals

Batalla campal a Montjuïc entre les aficions de l'Espanyol i el Livorno

Els italians, que duien banderes estelades, van provocar les 'Brigadas Blanquiazules' cridant 'Visca Catalunya!'

Els Mossos d'Esquadra detenen 40 individus


En el partit de tornada dels setzens de final de la copa de la UEFA, l’estadi Lluís Companys no presentava gaire bona entrada i les graderies estaven gairebé buides, tret de la zona on estaven ubicats els aproximadament dos mil seguidors de l’A.S.Livorno, amb un gran nombre d’aficionats radicals d’ideologia comunista, que no van parar de cantar en el prolegomen del partit. Entre ells es trobaven trenta-cinc Boixos Nois convidats pels italians. Si hi havia una altra zona de l’estadi on la graderia estava bastant plena, aquesta era la corva de les Brigadas Blanquiazules, aficionats radicals de l’Espanyol d’ideologia feixista.
Durant la primera part del partit tant les Brigadas com els italians animaven els seus equips, sense incidents, però a la segona part va canviar la cosa. Ja amb el dos a zero al marcador, els aficionats del Livorno feien esforços per esperonar els seus jugadors per tal de remuntar l’eliminatòria, però cap al final del match el marcador seguia amb el mateix resultat i va ser aleshores que els italians i alguns Boixos van desplegar banderes estelades, bandera de l’independentisme català, amb la intenció de provocar els Brigadas Blanquiazules. Les estelades anaven acompanyades dels crits de ‘Visca Catalunya!’ i també de banderes comunistes, representatives dels tiffosi del Livorno. La resposta local no va trigar a escenificar-se, i els Brigadas van desplegar les ja famoses banderes espanyoles amb l’esvàstica i també amb l’àliga franquista, banderes que despleguen a la majoria de partits i sobretot en els derbis comptals, i també van respondre els càntics italians amb crits de ‘Polaco quien no vote’ o ‘Puta Catalunya’.
Un cop finalitzat el partit, la gent va anar sortint de l’estadi, contents per la victòria, però els aficionats italians, com passa en tot partit de competició europea, van haver d’esperar uns minuts per abandonar les seves localitats sota la protecció dels pocs Mossos d’Esquadra presents a l’estadi. I ja a fora els italians es van trobar amb les Brigadas al complert esperant-los. La batalla campal ja era inevitable, i els pocs efectius dels Mossos no podien fer res més que demanar reforços. La baralla va ser considerable, ja que més d’un radical espanyolista portava bats de beisbol i barres de ferro. Els italians, tot i així, no es van quedar curts a l’hora d’estomacar els contraris.
La ràpida arribada dels reforços va permetre als Mossos fer-se ràpidament amb el control de la situació mitjançant la utilització de pistoles amb boles de goma i també de gas lacrimògen. Afortunadament no hi va haver víctimes mortals, però sí una vintena de ferits lleus, i, el més important, un total de quaranta individus detinguts que van ser duts a diferents comissaries de la ciutat comptal.

Investigació i recerca documental sobre Companys

Avantítol: Enric Vila treu a la llum el 'President No Màrtir' en el llibre Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs
Subtítol: No ens hem de creure els mites sense conèixer prèviament la història


Escriure un llibre no és cosa fàcil. Així com existeixen professions on amb l’experiència s’agafa un cert automatisme que permet fer les coses fàcils, pels escriptors fer un llibre no és com fer xurros o fer la teva tasca en una cadena de muntatge. És cert que es pot millorar l’escriptura amb la pràctica però cada llibre és diferent. Partint d’aquest principi, doncs, quan l’escriptor, periodista o qualsevol que es dediqui a narrar, explicar o inventar fets dirigits a la opinió pública, ha de començar a escriure s’ha d’afrontar a la temuda ‘pàgina en blanc’. De fet, a mi m’ha passat abans d’escriure això que esteu llegint.
El cas d’Enric Vila, historiador i periodista, i del seu llibre Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs, és diferent. No només s’afronta a la pàgina en blanc, també s’ha de fer un treball previ molt important, una investigació i una recerca documental per tal de parlar de fets reals, i no de suposicions. És la base del periodista però també de tot bon historiador. Si no fos així, si no es fes aquesta recerca, els lectors serien enganyats i conduits a pensar un reguitzell de fets, dates i consideracions falses. Així doncs, a en Enric Vila li donaré un vot de confiança i pensaré que ha escrit una biografia històrica, no personal. Per començar, és bon senyal que ell mateix reconegui que trenca el mite i busca la veritat del 'personatge Companys'. Des de l’esquerra ideològica, també política, el més fàcil seria rebutjar aquesta proposta biogràfica i titllar-la de ser de dretes, de voler malinterpretar la història de Catalunya o de fins i tot, de ser un arma contra el Tripartit. Com deia, això seria el més fàcil però no el més correcte. Havent llegit l’epíleg del mateix Vila, i també petits fragments del llibre, m’atreveixo a dir, i no tinc cap por a dir-ho, que tenia la imatge mitificada d’en Companys, la que ens han venut fins ara, i que no era del tot correcta. I amb això no canvio de bàndol, tan sols enriqueixo els meus coneixements per després poder opinar, si fos el cas, sobre un dels nostres presidents i un episodi més de la nostra història com a país.
Abans esmentava la opinió pública. Doncs bé, aquest llibre ha causat diferents opinions en ella, defensors contra detractors. Com qualsevol altre escrit que revisi la història, no ha estat indiferent per a la societat i sobretot pels mitjans de comunicació, no ha estat cap excepció.

5titulars.com

Informació important: les notícies aquí escrites són versemblants però totalment inventades.

Notícia 1 ::

Títol: Oleguer Presas alça el puny i la falç a Barcelona
Avantítol: El jugador blaugrana, catalanista i independentista, es cansa de les conspiracions en contra seva
Subtítol 1: Es rebel·la, juntament amb un col·lectiu independentista i el suport d'ERC i d'ICV, traient les banderes espanyoles dels Palaus de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona
Subtítol 2: Els Mossos d'Esquadra desobeeixen ordres de Presidència i no aturen ni arresten cap dels revoltats

Notícia 2 ::

Títol: Josep-Lluís Carod-Rovira, Vicepresident de la Generalitat, es nega a pujar a un vehicle amb bandera espanyola
Avantítol: El Vicepresident es troba de viatge oficial a l'Índia per presentar el diccionari Català-Sànscrit
Subtítol 1: En veure la bandera va exigir el canvi de l'espanyola per la senyera i, davant la impossibilitat de fer el canvi, va decidir anar a peu
Subtítol 2: José Montilla, President de la Generalitat, veu com s'esvaeix la tranquil·litat en el Govern d'Entesa

Notícia 3 ::

Títol: Els Mossos enxampen un jove conduint a 150km/h per Barcelona
Avantítol: Primera vegada que es treu el carnet de conduir d'immediat per múltiples infraccions a l'avgda. Diagonal
Subtítol 1: Li retiren el carnet per excés de velocitat, fumar marihuana i parlar pel telèfon mòbil
Subtítol 2: El jove assegura que l'únic que feia era eixugar el cotxe després d'haver-lo rentat

Notícia 4 ::

Títol: Un home mor per empatx de botifarra
Avantítol: El fet succeeix en el transcurs del Primer Concurs de Menjar Botifarra de Sort
Subtítol 1: L'home, de cinquanta anys, es va empassar onze botifarres de 30cm. en mitja hora
Subtítol 2: Després de recollir el premi, la víctima va patir un atac de cor que va acabar amb la seva vida a l'instant.

Notícia 5 ::

Títol: Baralla campal a Montjuïc entre les aficions de l'Espanyol i el Livorno
Avantítol: Espanyol i Livorno disputaven el partit de tornada dels setzens de final de la copa de la UEFA, que va acabar 2-0 a favor dels locals
Subtítol 1: Els italians, que duien banderes estelades, van provocar les 'Brigadas Blanquiazules' cridant 'Visca Catalunya!'
Subtítol 2: Els Mossos es van fer de seguida amb el control de la situació i van detenir 40 individus

Sostres, Kapuscinski i Lippmann; inspiració o rebuig?

Primera classe de seminari. Segon quadrimestre de segon curs de Periodisme. Com passa sempre en les primeres classes de seminari, em trobo com en un thriller, no hi falta el suspens i, com no, l’acció.
Suspens per saber com encaixaré amb els nous companys, que ja sé qui són i per tant a qui suporto i a qui no però, tot i així, no sé com quedarà el grup. Però el clímax del meu thriller, pel que fa si més no al suspens, és quan veus la cara del tutor. Hi ha qui diu que les primeres impressions mai són bones, però jo crec que són constructives: o bé reforces aquesta primera impressió o bé la desfàs, però mai l’oblides. Doncs bé, la meva primera impressió va ser coherent amb la visió de la fotografia al Blink. Tutor jove, “idees joves” vaig pensar, i en quan va començar a parlar se’m va confirmar aquesta idea. Bé, com he dit abans ara toca construir la imatge definitiva del meu tutor, partint de què em sembla dinàmic, directe, un pel nerviós i convergent. Potser m’equivoco, però a part de la fotografia també vaig buscar la biografia i hi vaig trobar la connexió amb en Salvador Sostres, periodista i escriptor de llibres dels quals em vaig fixar en “Sóc Convergent: i què?”. Passo ja a l’acció, a la classe. Ens va parlar d’en Sostres, confirmant la seva relació, però també ens va parlar d’en Ryszard Kapuscinski, considerat el rei dels periodistes, i d’en Walter Lippmann. Els seus referents. Serà qüestió d’aprofundir en ells i, com va dir el tutor, agafar-ne les coses bones o, en cas que siguin dolentes, trobar-ne de millors abans de criticar-les. En tot cas, la pregunta que em faig és: seràn idols o bé hi haurà un cert rebuig? El temps i la pràctica diran.