dimecres, 11 d’abril de 2007

Els filons aeris

Espanya i l'aviació

Ni les últimes divagacions de la Conferència de la Pau, ni les desgràcies del bolxevisme rus, ni el curiós sainet del repartiment de Turquia, ni l’apoteosi de la resurrecció de Polònia, ni el molt soroll i poques nous de la imminent contesa electoral espanyola, són bastant per a distreure la nostra atenció de l’alegre i immens aleteig d’aus novíssimes que comença a ressonar a tots els aires de la Terra i sobre tots els seus mars.

A mesura que aquest prodigiós rumor es fa gran en la llunyania, més enllà dels Pirineus, sentim també créixer a prop nostre una desoladora solitud i un espantós silenci. S’ha de tenir l’oïda molt atenta, molt viva, per a poder adonar-se del doble fenomen acústic i moral al qual fem referència. Quants som actualment, a Espanya, els qui estem escoltant-lo?

A tot el món civilitzat es duen a terme, amb un coragre incansable, amb un heroisme sobrehumà, els esforços definitius que han de donar com a resultat la conquesta de l’aire. Els homes podran volar. De fet, ja estan volant; després de segles i segles d’inútil esperança, aviat serà realitat una de les més belles i meravelloses quimeres que hagin existit mai. Poc es va perdre la Grècia clàssica al desconèixer les aplicacions del vapor, el poder de la pólvora i els avantatges del teler mecànic. Però volar: aquesta si que és una veritable conquesta, un plaer exquisit i semidiví. És inimaginable que Plató hagués sentit un gran interès en poder traslladar-se en un vagó-llit des de Larisa, per exemple, fins a Atenes. En canvi ens atreviríem a suposar que hagués donat la meitat dels seus diàlegs per la lleugera delícia de gronxar-se, un suau i clar matí, sobre el cim de l’Himeto.

A Espanya, en canvi, malgrat la imminència d’aquesta inaudita conquesta, de la transformació sense precedents que produirà en tots els sentits, del fabulós eixamplament espiritual que comporta i dels incalculables interessos econòmics que posarà en joc, no sembla preocupar directament a ningú. La nostra passivitat és absoluta. No és que deixem d’interessar-nos per l’aviació. Quan un estranger ve, bé per casualitat o bé per conveniència, a volar sobre la nostra terra, les multituds acudeixen ansioses i alegres a presenciar les seves proeses. Però això mateix passa a qualsevol altre lloc, a l’última de les colònies i fins i tot a terra de negres. Aneu a volar sobre el Senegal i de ben segur que traureu, momentàniament, de polleguera els senegalesos. El que no faran els senegalesos, però, serà volar per risc i per iniciativa pròpia, primer perquè no en treuen cap profit i segon perquè tenen por del risc que comporta l’acció. El mateix passa aquí: si a algú se li acut volar, anirem a veure’l amb molt de gust; però, qui vol ser aviador a Espanya? I qui pot ser-ho?

S’ha escrit als diaris que un dels pilots anglesos vinguts recentment a Espanya va elogiar els nostres aviadors oficials, assegurant que eren els més valents del món. A primera vista pot semblar que un elogi tan extraordinari no té més importància que la de la seva interpretació personal i directa. L’oficial anglès deuria quedar encantat de la valentia dels nostres aviadors, i la va exaltar fins a situar-la per sobre de totes les valenties similars del món. Però no va ser això, no; va ser una altra cosa infinitament menys agradable i més trista. L’elogi de l’oficial anglès, tot i ser sincer per als individus, amagava una ironia vergonyosa per al col·lectiu. Si va situar els nostres aviadors com els més valents del món va ser perquè els va veure volar en uns aparells tan poc perfectes, amb elements tan escassos i en condicions tan monstruoses que va quedar realment atònit, tenint en compte que a cap altre país els aviadors s’atrevirien a fer el mateix, ni molt menys, amb uns mitjans tan pobres.

Les paraules de l’oficial anglès són un honor insigne per a uns quants espanyols; però, a més, no hi ha dubte que són també una vergonya per a tota Espanya. I és que a Espanya tan sols fem cas de l’aviació quans ens arriba de fora, com un mer espectacle gratuït i prestat. Als nostres aviadors, a la nostra aviació, no els hi donem cap importància. Un cop es difumina a l’horitzó el brunzit dels motors dels avions que havien vingut a visitar-nos i entretenir-nos per casualitat, com es visita i entreté a un país colonial o d’opereta, es produeix entre nosaltres la passivitat absoluta, la indiferència, la soledat i l’espantós silenci dels quals parlàvem abans. Un cop acabat l’espectacle de fira rural, s’acaba per a nosaltres l’aviació. I al mateix temps, més enllà de les nostres fronteres els pobles en massa segueixen i donen suport amb totes les seves forces l’heroica tasca dels conqueridors de l’aire, el nostre cel roman mut, desert, i tan sols de tarda en tarda, desemparats de tothom, abandonats en ells mateixos, sense mitjans, sense res, uns quants espanyols es remunten, lluiten, temptegen i acaben fatalment per estavellar-se en la solitud d’un camp.

A Espanya no tenim aviadors. Però quin n’és el motiu? Per què hi ha, en canvi, tants i tan bons toreros a Espanya? No perquè hi hagi toros, sinó perquè el públic posa un feix de bitllets del banc entre les banyes del toro. Aquests bitllets que s’ofereixen al primer que passi pel davant amb la intenció de recollir-los, indiquen, a banda del seu valor econòmic, una gran força d’opinió, una voluntat col·lectiva, una impulsió pública molt forta i -sense que ens espanti la paraula- un veritable ideal. Espanya té molts i excel·lents toreros per la senzilla raó de que vol tenir-los. Oh poder miraculós i suprem d’una voluntat nacional! Els bitllets del banc no són res més que el signe infal·lible de que aquesta voluntat existeix. A Espanya ens queixem de que no tenim de res. Poseu aquest mateix feix, amb tot el que representa mentre està a les banyes del toro; poseu-lo a les escoles, a les oficines, als jutjats, als ministeris, i tindrem a l’instant ensenyança, administració, justícia i govern excel·lents. Poseu-lo també entre les hèlices d’un avió, i en un obrir i tancar d’ulls tindrem, a més, aviació. I ja veureu com aleshores cap anglès vindrà a dir que els nostres aviadors són els primers del món; i si ho digués, millor: doncs en tal cas no ho diria somrient, sinó empal·lidint.

Dos desafortunats aviadors australians, Hawker i Grieves, han mort en l’intent de creuar, d’un sol vol, l’Atlàntic. I ara per ara ja són més d’una dotzena els pilots inscrits per reprendre la prova. Sabeu per què Hawker i Grieves es van arriscar i altres faran el mateix després d’ells? En primer lloc per l’entusiasme que senten, per amor a la glòria, per orgull patriòtic, per valentia personal, perquè saben que els estan observant totes les nacions civilitzades del món; però també perquè hi ha deu mil lliures esterlines dipositades pel Daily Mail al banc de Londres, i que estan esperant al triomfador que anirà a recollir-les per dipositar-les, comptades, dins la seva butxaca. Hawker i Grieves han sucumbit sense arribar a la meta que es van proposar; no obstant, el Daily Mail acaba d’anunciar que repartirà les deu mil lliures entre les famílies dels dos difunts herois, i aportarà la mateixa quantitat pels futurs triomfadors. El millor és triomfar i viure; però res va impulsar tant a Hawker a desitjar el triomf com el saber que, en cas de sucumbir, ho faria gloriosament i deixant a la seva jove esposa i al seu únic fill un bon nom i trenta mil duros per a mantenir-lo amb honra.

Feu el mateix a Espanya i obrareu el miracle de crear la nostra aviació del no res actual. El primer esperó dels nostres conqueridors d'Índies eren els filons aurífers del Nou Món. Demostreu que ara aquests filons estan a l’aire. Només així aconseguireu que als descendents d’aquells que sense l’auxili de ningú van descobrir i conquistar un món, ja no els interessi, ni individual ni col·lectivament, contribuir a la conquesta de l’aire.

GAZIEL

P.D.- Un cop escrit el precedent article, un telegrama de Londres publica la sensacional notícia de que Hawker i Grieves van ser recollits per un vaixell pesquer, a alta mar, i es troben sans i estalvis a Dinamarca. De confirmar-se el salvament d’ambdós aviadors, no trigarem a conèixer el premi i la rebuda triomfal que se’ls hi farà a Anglaterra, malgrat no haver pogut finalitzar la seva empresa. Quan se’ls creia morts, Hawker i Grieves van despertat el pietós interès de tot el món civilitzat; ara, si afortunadament viuen, la compassió del món es truncarà per a ells i per a les seves famílies en glòria, benestar, estimació pública i tota mena de facilitats per a continuar els seus esforços. Així dóna gust ser un heroi! L’heroi, tal i com va entendre’l l’antiguitat i l’entenen encara ara les nacions vigoroses i sanes, no és un trist i abandonat solitari remant contracorrent de la indiferència pública, sinó la punta d’aquesta mateixa corrent desemperesida i activa, brotant d'ella i sostinguda per ella amb alegries triomfals. -G




GAZIEL. "Los filones aéreos". La Vanguardia (Dimarts 27/5/1919), pàg. 8