dimecres, 25 d’abril del 2007

Diada de Sant.... del llibre i la rosa, vaja

Em llevo a les deu del matí, massa aviat per ser dilluns i no tenir feina per fer. Però és 23 d’abril, Diada de Sant Jordi. Un cop dutxat, vestit i esmorzat, penjo la senyera del balcó i l’estelada de la meva finestra i decideixo sortir a fer un tomb, a observar Olesa engalanada, com surt la gent a passejar i a comprar roses i/o llibres per regalar a la parella o familiars. Compro dues roses per la mare, una de meva i l’altra del pare, que no podrà comprar-ne cap. Els actes principals de la Diada es faran a la tarda però tot i així hi ha molta gent al carrer, com cada any. Marxo cap a la facultat. Tenia classe de tres a vuit de la tarda així que un any més no tindria temps de gaudir de la Diada a Barcelona, però aquest any la sort em somriu.

Em demanen una crònica sobre Sant Jordi, excusa perfecta per anar a passejar pel centre de Barcelona. Amb dues companyes sortim de la facultat cap a Plaça Catalunya, on hi havia instal·lada una carpa de TV3 des d’on feien diversos programes en directe. En arribar m’espanta la gran quantitat de gent que s’aplega a Plaça Catalunya i a la Rambla, i el gran nombre de paradetes de roses i llibres muntades per llibreries, diverses organitzacions (polítiques, culturals...) i també per moros i gitanes. Baixant per la Rambla paro atenció als diferents mostradors, i observo que hi ha molts llibres escrits en castellà. És cert que a simple vista en veus més en català, estratègies de venda suposo, però gairebé hi ha paritat entre els dos idiomes. Parem en un estand on una venedora em diu que “moltes editorials no publiquen en català, que no és rentable” i penso: no seria més rentable, doncs, publicar en anglès, que és l’idioma internacional? Sant Jordi és una festa catalana, però com d’altres festes s’ha convertit en un dia per gastar, per consumir, roses i llibres. Seguim avançant a empentes i rodolons i passem per davant dels estands de PSC, ERC i ICV... ni rastre de CiU, PP ni CPC. Ordres de presidència, d’alcaldia potser? En el d’ERC hi trobem en Carod-Rovira signant llibres, i més avall, a l’espai reservat per a les JERC, en Portabella, alcaldable per Barcelona. És curiós, pocs metres més avall, a l’altra banda de la Rambla, l’estand de la CAJEI, coordinadora enfrontada a les JERC. La presència de gent disminueix a mesura que ens acostem a Colom, i girem pel carrer Ferran cap a la Plaça Sant Jaume, plena a vessar i on hi trobem l’actor Joan Carreras llegint la llegenda de Sant Jordi per a un munt de gent encuriosida, perduda, que l’escolta.

Es feia tard i no volia perdre l’últim bus cap a Olesa. De camí a la parada, ensopego amb la marxa "300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència", convocada ahir per organitzacions de l'Esquerra Independentista a Barcelona en motiu dels 300 anys de la Batalla d'Almansa. Hi trobo un company de classe, m’hi afegeixo. Sort que ens hi estem un minut i marxem cap al bus, perquè va acabar amb tres detinguts i un munt d’identificats un cop dissolta la marxa.

Ja a casa reflexiono, recordo allò que més m’ha cridat l’atenció de la Diada de Sant Jordi barcelonina: la repressió, la propaganda política, moros i gitanes fent caixa amb les roses, turistes que no entenen res de res... Arriba la mare de treballar, li dono la rosa i de tot cor li desitjo que acabi de passar una bona Diada de Sant Jordi.

divendres, 20 d’abril del 2007

La censura prèvia és espantosa

Perfil d'en Salvador Sostres

En Sostres era conscient que qui més qui menys tots teníem una imatge seva al cap, uns prejudicis, creats a partir dels seus articles a l’Avui, i nosaltres estàvem preparats per enfrontar-nos amb aquest Sostres. Ell, però, bé per l’experìència acumulada (malgrat la seva joventut) o bé per l’amistat que l’uneix amb el nostre tutor, venia mentalitzat, preparat, per a un ambient que podia ser fàcilment hostil, i és per això que només entrar per la porta es va mostrar com un home afable, disposat a satisfer els nostres precs i preguntes i per sobre de tot a dur-nos al seu terreny, un terreny on la hostilitat no hi tenia cabuda, i ho va fer de tal manera que la gran majoria de nosaltres no ens en vam adonar. I els que sí, es van sentir incapaços de trencar el seu escut. D’aquesta manera en Sostres es va fer amb el control, explicant-nos què en pensava del periodisme, de com havia arribat a ser escriptor i fins i tot alguna anècdota personal. La veritat és que es va avançar a moltes de les preguntes que ens havíem preparat, forçant-nos a improvisar i a sentir-nos encara més perduts. I en sorgir una pregunta una mica punyent, en Sostres va decidir canviar radicalment el to, i picar-nos la cresta. Un cop guanyada la nostra confiança, va decidir desfer-se de l’escut, de la bondat, i dir-nos el que realment pensava, el seu jo.

Entrevista

Es considera periodista, vostè?
No. No ho sóc i per tant no me’n considero.

Però va començar la carrera, no és així?
Si, vaig fer primer a l’Autònoma, però vaig plegar. No m’ensenyaven res de nou i creia que el nivell del professorat era molt baix...

Fins i tot més baix que el seu?
Em referia a que molts professors eren uns fracassats, a que no treballaven en cap mitjà de comunicació significatiu.

Així doncs li penjaré el cartell d’escriptor, li sembla bé?
I tant! Jo sóc escriptor, i em ve de lluny....

Perdoni, com de lluny?
Des dels onze o dotze anys, a l’escola. Vaig començar a escriure contra el professor de mates, també en contra d’altres, i els articles creaven opinió entre els professors i també entre els alumnes.

Vaja, que de petit ja creava controvèrsia...
Una cosa és la controvèrsia i l’altra és l’opinió. Sovint els articles es penjaven als plafons i la gent de l’escola opinava, però jo no ho feia per crear controvèrsia ni conflicte... Els conflictes els fan els altres.

Tan sols per sentir-se bé?
Sí. Quan escrivia ho feia sobre el que pensava en aquell moment, i ho feia per sentir-me realitzat. És clar que la base de l’article, com he dit, era anar contra el professor.

Tornem al cartell d’escriptor... què el fa ser bo?
La mirada. Crec que és una de les coses més importants.

I vostè la té, és clar.
Intento mirar si l’escena que tinc al davant pot ser o no un article. La literatura ens acaba deformant sempre, acabes convertint la vida en literatura.

Sobre què escriu ara? En què s’inspira?
Ara mateix el fil conductor dels meus articles és la meva sensibilitat. Sóc jo.

Ha de ser valent per escriure de vostè mateix, de la seva vida privada...
Tampoc sóc tan valent, no cregui. Ho sóc per escriure coses de qui no comparteixo l’opinió, però no per fer-ho de qui realment m’importa. Als meus articles parlo de les coses de la meva vida que no m’interessen. D’allò o d’aquells que estimo, que m’importen, no n’he parlat mai.

El motiu?
Que ens afecten més els éssers estimats que els desconeguts.

Es posa uns límits doncs...
El gran enemic de la llibertat d’expressió són les persones que estimes, així que només em poso límits pel que fa a la meva vida privada. Penso que la censura prèvia és espantosa. Quan vull escriure sobre un fet, ho faig sense pensar-m’ho dues vegades...

I això no li ha dut problemes?
Doncs la veritat és que si, hi ha gent que no accepta bé les crítiques...

Que li han comportat problemes judicials...
Si, una cosa porta a l’altra. M’he deixat uns 42000€ en advocats, demandes... Escriure és posar-se en problemes.

Però segueix en la mateixa línia...
Clar. He arribat a un pacte amb el director de l’Avui, jo escric el que vull i ell publica el que vol. Les persones no canvien. Canvien les històries.

Vostè té detractors, però també molts seguidors que li tenen respecte...
El respecte te’l guanyes amb el temps, i amb el respecte et guanyes un marge de llibertat. Crec fermament que un ha d’estar disposat a defensar el seu petit espai personal...

Que en el seu cas és...
Laboralment?

Sí, pel que fa a la seva professió...
Doncs a part de la meva columna a l’Avui escric en un diari electrònic, El Singular Digital, i al meu bloc personal, on hi col·laboren amics meus.

Hi escriu diàriament?
Si, a tots tres llocs, que és molt, però al final t’hi acostumes. Tenir una columna és un deure, una obligació, i el resultat final depèn d’un mateix, de la nostra humanitat.

Un consell pels futurs periodistes, o escriptors, com vulgui.
Que el que val és el caràcter, i no l’estil. S’han de forjar a ells mateixos. Per fer les coses ben fetes cal una implicació i tenir idees.

Està bé...
Com també és important que no oblidin mai qui són i com volen anar pel món. És importantíssim que es construeixin la seva pròpia realitat.

Perdoni, una realitat pròpia?
Exacte. La realitat se la crea un mateix. Què és la realitat? Actualment voler ser objectiu i realista és ser imbècil. Cal tenir clar quin és el preu i l’ambició de cadascú.

Abans ha fet esmena als mitjans de comunicació electrònics. Què en pensa?
Que estan molt mal pagats. Però hi escric el que vull, el que penso. Donen molta llibertat, sobretot si parlem dels blocs. Hi ha molt de talent als blocs, i talent català.

dimecres, 18 d’abril del 2007

Per què Gaziel?

Ni les últimes divagacions de la Conferència de la Pau, [...] ni el molt soroll i poques nous de la imminent contesa electoral espanyola, són bastant per a distreure la nostra atenció de l'alegre i immens aleteig d'aus novíssimes que comença a ressonar a tots els aire de la Terra i sobre tots els seus mars. Cita diferents situacions d'àmbit mundial per situar el tema de l'article.

Quants som actualment, a Espanya, els qui estem escoltant-lo? Fent referència a l'aviació, al seu so, ja deixa veure el poc interès existent a Espanya.

Aviat serà realitat una de les més belles i meravelloses quimeres que hagin existit mai. [...] Però volar: aquesta sí que és una veritable conquesta, un plaer exquisit i semidiví. Exalta el tema principal de l'article.

És inimaginable que Plató hagués sentit un gran interès en poder traslladar-se en un vagó-llit [...] En canvi ens atreviríem a suposar que hagués donat la meitat dels seus diàlegs per la lleugera delícia de gronxar-se, un suau i clar matí, sobre el cim de l'Himeto. Referència als clàssics, fent una relació amb l'aviació, malgrat la barrera temporal que els separa.

La nostra passivitat és absoluta. Gaziel dóna la seva opinió de forma clara i convincent.

Quan un estranger ve [...] a volar sobre la nostra terra, les multituds acudeixen ansioses i alegres a presenciar les seves proeses. Però això mateix passa a qualsevol altre lloc, a l'última de les colònies i fins i tot a terra de negres. Compara l'actitud de la societat espanyola amb la de les societats del tercer món.

L'elogi de l'oficial anglès, tot i ser sincer per als individus, amagava una ironia vergonyosa per al col·lectiu. Una frase sincera on sembla que Gaziel pensi el mateix que l'oficial anglès.

El públic posa un feix de bitllets del banc entre les banyes del toro. Amb aquesta frase explica perquè hi ha tants i tan bons toreros i cap aviador a Espanya. Caricaturitza la societat.

Oh poder miraculós i suprem d'una voluntat nacional! Els bitllets del banc no són res més que el signe infal·lible de que aquesta voluntat existeix. Fa una exclamació irònica on segueix retratant la societat espanyola.

El primer esperó dels nostres conqueridors d'Índies eren els filons aurífers del Nou Món. Demostreu que ara aquests filons estan a l'aire. Amb aquesta frase conclueix l'article i lliga el text amb el títol, a la vegada que toca l'orgull de la societat.

dilluns, 16 d’abril del 2007

Preguntes a en S.S.

D'on et ve la vocació d'escriptor?

Col·labores al diari Avui però, et consideres periodista?

Per quin motiu no vas acabar la carrera de Periodisme a la UAB?

Què en penses del nivell acadèmic de la FCC Blanquerna?

Quina importància tenen per a tu els mitjans de comunicació electrònics? Per què hi escrius?

Has dit que no t'agrada parlar de política, però hi escrius. Per què?

dimecres, 11 d’abril del 2007

Els filons aeris

Espanya i l'aviació

Ni les últimes divagacions de la Conferència de la Pau, ni les desgràcies del bolxevisme rus, ni el curiós sainet del repartiment de Turquia, ni l’apoteosi de la resurrecció de Polònia, ni el molt soroll i poques nous de la imminent contesa electoral espanyola, són bastant per a distreure la nostra atenció de l’alegre i immens aleteig d’aus novíssimes que comença a ressonar a tots els aires de la Terra i sobre tots els seus mars.

A mesura que aquest prodigiós rumor es fa gran en la llunyania, més enllà dels Pirineus, sentim també créixer a prop nostre una desoladora solitud i un espantós silenci. S’ha de tenir l’oïda molt atenta, molt viva, per a poder adonar-se del doble fenomen acústic i moral al qual fem referència. Quants som actualment, a Espanya, els qui estem escoltant-lo?

A tot el món civilitzat es duen a terme, amb un coragre incansable, amb un heroisme sobrehumà, els esforços definitius que han de donar com a resultat la conquesta de l’aire. Els homes podran volar. De fet, ja estan volant; després de segles i segles d’inútil esperança, aviat serà realitat una de les més belles i meravelloses quimeres que hagin existit mai. Poc es va perdre la Grècia clàssica al desconèixer les aplicacions del vapor, el poder de la pólvora i els avantatges del teler mecànic. Però volar: aquesta si que és una veritable conquesta, un plaer exquisit i semidiví. És inimaginable que Plató hagués sentit un gran interès en poder traslladar-se en un vagó-llit des de Larisa, per exemple, fins a Atenes. En canvi ens atreviríem a suposar que hagués donat la meitat dels seus diàlegs per la lleugera delícia de gronxar-se, un suau i clar matí, sobre el cim de l’Himeto.

A Espanya, en canvi, malgrat la imminència d’aquesta inaudita conquesta, de la transformació sense precedents que produirà en tots els sentits, del fabulós eixamplament espiritual que comporta i dels incalculables interessos econòmics que posarà en joc, no sembla preocupar directament a ningú. La nostra passivitat és absoluta. No és que deixem d’interessar-nos per l’aviació. Quan un estranger ve, bé per casualitat o bé per conveniència, a volar sobre la nostra terra, les multituds acudeixen ansioses i alegres a presenciar les seves proeses. Però això mateix passa a qualsevol altre lloc, a l’última de les colònies i fins i tot a terra de negres. Aneu a volar sobre el Senegal i de ben segur que traureu, momentàniament, de polleguera els senegalesos. El que no faran els senegalesos, però, serà volar per risc i per iniciativa pròpia, primer perquè no en treuen cap profit i segon perquè tenen por del risc que comporta l’acció. El mateix passa aquí: si a algú se li acut volar, anirem a veure’l amb molt de gust; però, qui vol ser aviador a Espanya? I qui pot ser-ho?

S’ha escrit als diaris que un dels pilots anglesos vinguts recentment a Espanya va elogiar els nostres aviadors oficials, assegurant que eren els més valents del món. A primera vista pot semblar que un elogi tan extraordinari no té més importància que la de la seva interpretació personal i directa. L’oficial anglès deuria quedar encantat de la valentia dels nostres aviadors, i la va exaltar fins a situar-la per sobre de totes les valenties similars del món. Però no va ser això, no; va ser una altra cosa infinitament menys agradable i més trista. L’elogi de l’oficial anglès, tot i ser sincer per als individus, amagava una ironia vergonyosa per al col·lectiu. Si va situar els nostres aviadors com els més valents del món va ser perquè els va veure volar en uns aparells tan poc perfectes, amb elements tan escassos i en condicions tan monstruoses que va quedar realment atònit, tenint en compte que a cap altre país els aviadors s’atrevirien a fer el mateix, ni molt menys, amb uns mitjans tan pobres.

Les paraules de l’oficial anglès són un honor insigne per a uns quants espanyols; però, a més, no hi ha dubte que són també una vergonya per a tota Espanya. I és que a Espanya tan sols fem cas de l’aviació quans ens arriba de fora, com un mer espectacle gratuït i prestat. Als nostres aviadors, a la nostra aviació, no els hi donem cap importància. Un cop es difumina a l’horitzó el brunzit dels motors dels avions que havien vingut a visitar-nos i entretenir-nos per casualitat, com es visita i entreté a un país colonial o d’opereta, es produeix entre nosaltres la passivitat absoluta, la indiferència, la soledat i l’espantós silenci dels quals parlàvem abans. Un cop acabat l’espectacle de fira rural, s’acaba per a nosaltres l’aviació. I al mateix temps, més enllà de les nostres fronteres els pobles en massa segueixen i donen suport amb totes les seves forces l’heroica tasca dels conqueridors de l’aire, el nostre cel roman mut, desert, i tan sols de tarda en tarda, desemparats de tothom, abandonats en ells mateixos, sense mitjans, sense res, uns quants espanyols es remunten, lluiten, temptegen i acaben fatalment per estavellar-se en la solitud d’un camp.

A Espanya no tenim aviadors. Però quin n’és el motiu? Per què hi ha, en canvi, tants i tan bons toreros a Espanya? No perquè hi hagi toros, sinó perquè el públic posa un feix de bitllets del banc entre les banyes del toro. Aquests bitllets que s’ofereixen al primer que passi pel davant amb la intenció de recollir-los, indiquen, a banda del seu valor econòmic, una gran força d’opinió, una voluntat col·lectiva, una impulsió pública molt forta i -sense que ens espanti la paraula- un veritable ideal. Espanya té molts i excel·lents toreros per la senzilla raó de que vol tenir-los. Oh poder miraculós i suprem d’una voluntat nacional! Els bitllets del banc no són res més que el signe infal·lible de que aquesta voluntat existeix. A Espanya ens queixem de que no tenim de res. Poseu aquest mateix feix, amb tot el que representa mentre està a les banyes del toro; poseu-lo a les escoles, a les oficines, als jutjats, als ministeris, i tindrem a l’instant ensenyança, administració, justícia i govern excel·lents. Poseu-lo també entre les hèlices d’un avió, i en un obrir i tancar d’ulls tindrem, a més, aviació. I ja veureu com aleshores cap anglès vindrà a dir que els nostres aviadors són els primers del món; i si ho digués, millor: doncs en tal cas no ho diria somrient, sinó empal·lidint.

Dos desafortunats aviadors australians, Hawker i Grieves, han mort en l’intent de creuar, d’un sol vol, l’Atlàntic. I ara per ara ja són més d’una dotzena els pilots inscrits per reprendre la prova. Sabeu per què Hawker i Grieves es van arriscar i altres faran el mateix després d’ells? En primer lloc per l’entusiasme que senten, per amor a la glòria, per orgull patriòtic, per valentia personal, perquè saben que els estan observant totes les nacions civilitzades del món; però també perquè hi ha deu mil lliures esterlines dipositades pel Daily Mail al banc de Londres, i que estan esperant al triomfador que anirà a recollir-les per dipositar-les, comptades, dins la seva butxaca. Hawker i Grieves han sucumbit sense arribar a la meta que es van proposar; no obstant, el Daily Mail acaba d’anunciar que repartirà les deu mil lliures entre les famílies dels dos difunts herois, i aportarà la mateixa quantitat pels futurs triomfadors. El millor és triomfar i viure; però res va impulsar tant a Hawker a desitjar el triomf com el saber que, en cas de sucumbir, ho faria gloriosament i deixant a la seva jove esposa i al seu únic fill un bon nom i trenta mil duros per a mantenir-lo amb honra.

Feu el mateix a Espanya i obrareu el miracle de crear la nostra aviació del no res actual. El primer esperó dels nostres conqueridors d'Índies eren els filons aurífers del Nou Món. Demostreu que ara aquests filons estan a l’aire. Només així aconseguireu que als descendents d’aquells que sense l’auxili de ningú van descobrir i conquistar un món, ja no els interessi, ni individual ni col·lectivament, contribuir a la conquesta de l’aire.

GAZIEL

P.D.- Un cop escrit el precedent article, un telegrama de Londres publica la sensacional notícia de que Hawker i Grieves van ser recollits per un vaixell pesquer, a alta mar, i es troben sans i estalvis a Dinamarca. De confirmar-se el salvament d’ambdós aviadors, no trigarem a conèixer el premi i la rebuda triomfal que se’ls hi farà a Anglaterra, malgrat no haver pogut finalitzar la seva empresa. Quan se’ls creia morts, Hawker i Grieves van despertat el pietós interès de tot el món civilitzat; ara, si afortunadament viuen, la compassió del món es truncarà per a ells i per a les seves famílies en glòria, benestar, estimació pública i tota mena de facilitats per a continuar els seus esforços. Així dóna gust ser un heroi! L’heroi, tal i com va entendre’l l’antiguitat i l’entenen encara ara les nacions vigoroses i sanes, no és un trist i abandonat solitari remant contracorrent de la indiferència pública, sinó la punta d’aquesta mateixa corrent desemperesida i activa, brotant d'ella i sostinguda per ella amb alegries triomfals. -G




GAZIEL. "Los filones aéreos". La Vanguardia (Dimarts 27/5/1919), pàg. 8