dimecres, 14 de març del 2007

Les vides d'Agustí Centelles


Un dels pilars de la història del fotoperiodisme català és Agustí Centelles (1909-1985). Concretament, de la II República, la Guerra Civil Espanyola i el període de postguerra, essent comparat amb Robert Capa, un dels millors periodistes de guerra. Centelles va néixer a València el 1909 i es va criar a Barcelona. Amb setze anys ja treballava als tallers d’El Día Gráfico, on ell mateix diu que el fet d’observar fotografies d’arreu del món el va moure a renovar la seva feina, deixant per a la posteritat un munt de fotografies on va captar com ningú la força d’aquells esdeveniments i on va deixar continguda bona part de la nostra memòria visual. Ajudat de la seva petita càmera Leica, anava dia rere dia al front bèl·lic (Aragó, Barcelona...) i tornava per lliurar el material als diaris. Amb la derrota de la República, va patir l’exili (camp de concentració de Bram, prop de Carcassona) però va endur-se amb ell un gran tresor: una maleta plena de negatius que podien resultar comprometedors pels republicans si queien en mans franquistes, i que va deixar a càrrec d’uns amics de Carcassona, sense poder recuperar-los fins el 1976. Abans, però, va decidir tornar a Barcelona on després de lliurar-se a les autoritats i ser jutjat (1946), no va poder exercir més de fotoperiodista i va encetar una nova etapa en la seva vida: la de fotògraf industrial i publicitari. El 1984 va rebre del Ministeri de Cultura el Premio Nacional de Fotografía.

Gran part d’aquesta obra es troba en l’exposició Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985 al Palau de la Virreina de Barcelona, que va obrir les portes el dia 4 de novembre de l’any passat i romandrà oberta fins el 18 de març del present any, després d’una moratòria de gairebé quinze dies degut al seu èxit. Amb un preu general de 3€ i una reducció a 1.75€ per universitaris, l’exposició es troba dividida en dos espais independents amb un total de 24 sales, on cada espai representa un ambient, una vida de Centelles: una com a fotoperiodista i l’altra com a fotògraf.

Al primer espai hi trobem unes sales amb poca llum, unes amb colors freds (verds, grisos, blaus...) que donen sensació de tranquil·litat a les sales d'introducció a Centelles, en contrast amb els colors vius (vermells, granes...) de les sales on es mostren fotografies de guerra, totes elles acompanyades d’un fil musical que, de tan trist i pausat, calma l’espectador fins al punt d’aïllar-lo del món exterior. En aquest espai hi trobem des d’objectes i fotografies familiars fins a Googlegrames de Fontcuberta, passant per retrats de personatges com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Andreu Nin, mosaics amb els esports, fires, espectacles o diades de l’època i, és clar, instantànies de la II República, la Guerra Civil i el període d’exili. Al segon espai, en canvi, l’ambient ens torna al món contemporani. Molta més llum i uns colors molt vius contrasten amb la primera part de l’exposició. Aquí es pot observar el seu treball com a fotògraf industrial i publicitari, fent fotografies per Ducati, Chupa-Chups o Siemens per destacar-ne algunes.

Durant la plaent visita, vaig recollir les opinions de diferents visitants i vaig constatar que, com l’exposició, es troben dividits en dos grans grups representats per dos amics ben diferents: d’una banda, els que diuen com en Ramon que “tenia interès en veure en persona la seva obra. Havia vist cartells i no he dubtat en venir. M’interessa molt la part bèl·lica” i d'altra banda gent que com en Carles diu que “trobo molt interessant l’exposició però, creu-me, la part publicitària és molt més bona (riu)”. També hi ha gent que hi posa opinió personal, com l’Anna, que diu: “Estaria bé si més gent fes un exercici per mantenir viu el que hauríem d’haver après per sempre. Em sap greu que la nostra vida actual sigui tan fútil, superficial i tots juguem a ser esclaus... l’anarquisme encara viu!”.

1937: Bombardeig sobre Lleida; mort de Pernau


El dos de novembre del 1937 el bàndol franquista va llançar més de 13.600 quilos de bombes sobre la capital del Segrià. Es calcula que hi van morir més de dues-centes persones, però el nombre exacte és una incògnita per la desaparició del registre a la postguerra.

Aquells dies, a Lleida, s’hi trobava Agustí Centelles amb la seva Leica, disposat a immortalitzar aquella desgràcia. Dit amb paraules seves, escrites en una sala de l’exposició: “Quan el reporter gràfic té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquell cas que va ser terrible. Veus aquell espectacle i comences a reaccionar i vomitar indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal”. Al costat d’aquesta frase, vaig poder contemplar una de les fotografies més reproduïdes de Centelles, la d’una dona amb el rostre desencaixat mirant un home mort, estès a terra. Eren els pares del periodista Josep Pernau, que aleshores tenia sis anys. El seu pare, Gabriel Pernau, va quedar atrapat entre les runes de la farmàcia on treballava, degut a l’esclat d’una de les bombes, i no va ser fins dos dies després quan en van poder recuperar el cadàver. Quan la seva mare el va veure, va caure de genolls davant el cos del marit, i Centelles va disparar.