'La Xava' de Juli Vallmitjana

Si em parlen de la Barcelona de principis de segle XX, penso en l’esclat del Modernisme, en carrers amples, arbres i eixamples planificats per Ildefons Cerdà, burgesos que es dediquen a viure bé, essent un costum per ells anar al Liceu, anarquistes que en contraposició intenten destruir amb bombes el que no poden posseir, obrers que treballen per sobreviure. És una idea que m’he fet amb llibres, televisió, fotografies...

En aquesta època a la capital comtal hi viu en Juli Vallmitjana (1873-1937). Home polifacètic (argenter, pintor i escriptor) i modernista, el seu interès s’adreçava preferentment cap a les formes de vida marginals. Així, ens descobreix una part de la societat barcelonina de 1905 que tanca aquella societat, tan en el sentit que la completa com en el que n’és la base, el graó més baix, i ho fa amb una novel·la, La Xava, publicada el 1910 i que ara torna a veure la llum de la mà d’Enric Casasses i Edicions de 1984.

Destacaria dos elements de l’obra. D’una banda, el retrat constant que ens fa l’autor, mitjançant les descripcions dels carrers, edificis o portals i de la vestimenta dels personatges, així com els colors i els ambients, on es pot observar la seva afició per la pintura, ja que de cada espai te’n pots fer una imatge al cap amb minuciós detall. D’altra banda, la narració, a càrrec d’un narrador omniscient que explica la història, i dels diàlegs entre els diferents personatges, uns diàlegs frescos i lleugers que creen un ritme ràpid i situen en tot moment el lector en l’acció, i un llenguatge mestís, amb argots específics (el dels lladres: xorcs, xivel, atany o topo), castellanismes o paraules del caló (com ĵalar o ĵamància, que vol dir menjar). Un bon exemple d’aquesta rapidesa i agilitat en les escenes d’acció seria qualsevol dels robatoris que es duen a terme en l’obra, com el de la Lleona (caixa forta) o l’intent de robatori en un pis, on mai tens temps de descansar i quedes atrapat per l’acció. Així doncs, tenint en compte aquests dos elements, es pot veure clarament l’escenari però també es poden visualitzar les paraules, les entonacions al parlar, fent-nos així una imatge teatral (també cinematogràfica), gènere que també va tocar Vallmitjana.

Juli Vallmitjana coneixia els barris de sota Montjuïc. La Xava és la veritat. A més, aquesta novel·la ve precedida per Sota Montjuïc, que ocupa un espai que va des de la volta d’en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, coincidint pràcticament amb l’escenari de La Xava, i això permet a Vallmitjana incrustar dins la novel·la un personatge de Sota Montjuïc, en Tarregada (l’home que escorxa un gat). Coneixia, doncs, la gent que hi vivia i com ho feia. És per això que, a vegades, es permet el luxe de donar la seva opinió, com quan parla de la pàtria: “Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d’hora, et farà abaixar la cara avergonyida”. També es deixa veure a ell mateix, segons l’editor Casasses, a les últimes escenes de la novel·la: “En Fermí era un dibuixant que dibuixava molt malament”.

El fil conductor de la novel·la és el seguiment a un període de la vida de la protagonista, la Xava, i a un seguit de decisions i accions que haurà de prendre per sobreviure en un barri dominat per delinqüents, lladres, xulos, pobres, drapaires i prostitutes i on viu de primera mà la misèria, la violència, la gana, el desamor, la prostitució, la tristesa. És a través d’ella que se’ns introdueix en l’escenari de la novel·la, els barris de sota Montjuïc (zona de Can Tunis, el port, les Drassanes i el Raval del Paral·lel) i coneixem els personatges que, en major o menor mesura, tindran influència en ella. Això no suposa, però, un aïllament de la història en la Xava, però si ajuda a que el lector mai es perdi i acabi relacionant les diferents històries secundàries amb la de la protagonista, complementant-la.

El personatge de la Roseta se’ns presenta com el de la filla que ha de cuidar la germana petita, amb una mare que no es preocupa d’elles i que té el negoci entre les cames i un pare que està a la presó per lladre. Amb la mort de la mare a mans del pare, i la fugida d’aquest amb la germana a França, la Xava (motiu amb que la coneixen al gremi de les prostitutes) busca la felicitat casant-se amb en Rafel, però aquest l’abandona, havent-la deixat abans embarassada. La Xava, que s’ha buscat la vida en diferents cases, té ja molts problemes de salut i el fill neix amb problemes, no podent evitar la seva mort en els primers mesos de vida. És poc després que apareix en Fermí, un pintor que traurà el millor d’ella, i un cop millorada la seva salut, farà oblidar a la Xava el món de la prostitució i misèria en el que havia estat vivint.