Avantítol: Enric Vila treu a la llum el 'President No Màrtir' en el llibre Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs
Subtítol: No ens hem de creure els mites sense conèixer prèviament la història
Escriure un llibre no és cosa fàcil. Així com existeixen professions on amb l’experiència s’agafa un cert automatisme que permet fer les coses fàcils, pels escriptors fer un llibre no és com fer xurros o fer la teva tasca en una cadena de muntatge. És cert que es pot millorar l’escriptura amb la pràctica però cada llibre és diferent. Partint d’aquest principi, doncs, quan l’escriptor, periodista o qualsevol que es dediqui a narrar, explicar o inventar fets dirigits a la opinió pública, ha de començar a escriure s’ha d’afrontar a la temuda ‘pàgina en blanc’. De fet, a mi m’ha passat abans d’escriure això que esteu llegint.
El cas d’Enric Vila, historiador i periodista, i del seu llibre Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs, és diferent. No només s’afronta a la pàgina en blanc, també s’ha de fer un treball previ molt important, una investigació i una recerca documental per tal de parlar de fets reals, i no de suposicions. És la base del periodista però també de tot bon historiador. Si no fos així, si no es fes aquesta recerca, els lectors serien enganyats i conduits a pensar un reguitzell de fets, dates i consideracions falses. Així doncs, a en Enric Vila li donaré un vot de confiança i pensaré que ha escrit una biografia històrica, no personal. Per començar, és bon senyal que ell mateix reconegui que trenca el mite i busca la veritat del 'personatge Companys'. Des de l’esquerra ideològica, també política, el més fàcil seria rebutjar aquesta proposta biogràfica i titllar-la de ser de dretes, de voler malinterpretar la història de Catalunya o de fins i tot, de ser un arma contra el Tripartit. Com deia, això seria el més fàcil però no el més correcte. Havent llegit l’epíleg del mateix Vila, i també petits fragments del llibre, m’atreveixo a dir, i no tinc cap por a dir-ho, que tenia la imatge mitificada d’en Companys, la que ens han venut fins ara, i que no era del tot correcta. I amb això no canvio de bàndol, tan sols enriqueixo els meus coneixements per després poder opinar, si fos el cas, sobre un dels nostres presidents i un episodi més de la nostra història com a país.
Abans esmentava la opinió pública. Doncs bé, aquest llibre ha causat diferents opinions en ella, defensors contra detractors. Com qualsevol altre escrit que revisi la història, no ha estat indiferent per a la societat i sobretot pels mitjans de comunicació, no ha estat cap excepció.
Subtítol: No ens hem de creure els mites sense conèixer prèviament la història
Escriure un llibre no és cosa fàcil. Així com existeixen professions on amb l’experiència s’agafa un cert automatisme que permet fer les coses fàcils, pels escriptors fer un llibre no és com fer xurros o fer la teva tasca en una cadena de muntatge. És cert que es pot millorar l’escriptura amb la pràctica però cada llibre és diferent. Partint d’aquest principi, doncs, quan l’escriptor, periodista o qualsevol que es dediqui a narrar, explicar o inventar fets dirigits a la opinió pública, ha de començar a escriure s’ha d’afrontar a la temuda ‘pàgina en blanc’. De fet, a mi m’ha passat abans d’escriure això que esteu llegint.
El cas d’Enric Vila, historiador i periodista, i del seu llibre Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs, és diferent. No només s’afronta a la pàgina en blanc, també s’ha de fer un treball previ molt important, una investigació i una recerca documental per tal de parlar de fets reals, i no de suposicions. És la base del periodista però també de tot bon historiador. Si no fos així, si no es fes aquesta recerca, els lectors serien enganyats i conduits a pensar un reguitzell de fets, dates i consideracions falses. Així doncs, a en Enric Vila li donaré un vot de confiança i pensaré que ha escrit una biografia històrica, no personal. Per començar, és bon senyal que ell mateix reconegui que trenca el mite i busca la veritat del 'personatge Companys'. Des de l’esquerra ideològica, també política, el més fàcil seria rebutjar aquesta proposta biogràfica i titllar-la de ser de dretes, de voler malinterpretar la història de Catalunya o de fins i tot, de ser un arma contra el Tripartit. Com deia, això seria el més fàcil però no el més correcte. Havent llegit l’epíleg del mateix Vila, i també petits fragments del llibre, m’atreveixo a dir, i no tinc cap por a dir-ho, que tenia la imatge mitificada d’en Companys, la que ens han venut fins ara, i que no era del tot correcta. I amb això no canvio de bàndol, tan sols enriqueixo els meus coneixements per després poder opinar, si fos el cas, sobre un dels nostres presidents i un episodi més de la nostra història com a país.
Abans esmentava la opinió pública. Doncs bé, aquest llibre ha causat diferents opinions en ella, defensors contra detractors. Com qualsevol altre escrit que revisi la història, no ha estat indiferent per a la societat i sobretot pels mitjans de comunicació, no ha estat cap excepció.
1 comentari:
Molt fluix. Imprimeix-lo i porta'l a seminari, el comentarem. No pateixis, l'exercici era difícil, ja hi comptava amb tot això.
Publica un comentari a l'entrada